Feliç aquell

Joaquim Sorolla (1863-1923), Xiquets a la platja, 1909. Madrid, Museu del Prado.

Beatus ille…
Sortós qui sense seny ha travessat les mars
i ha conegut el món de l’una banda a l’altra;
qui obeint el seu vent se n’anava a l’atzar,
que és el millor país per als cors sense mare.
Sortós qui com un foll i en un rapte de vol
feia néixer els seus cants dels fons de les entranyes;
qui estimava pels ulls com si no tingués cor
i es deixava estimar si tant li demanaven…
Sortós qui com un déu s’ha embriagat d’amor
i d’un llit qualsevol ha somogut les aigües
i ha sentit el seu cos llevar-se com un sol
dels llençols de la nit espessos d’abraçades…
Sortós qui com un rei que donés els seus béns
se n’anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues…
Qui sol i sense rems i en un mar procel·lós
S’alçurava en el cant sobre la cresta blava
i a la gorja del vent ofegava la por
i sabia esbandir els odis amb rialles…
Qui ha començat mil llibres sense acabar-ne cap
i a tots dava la fi que el moment li dictava
tot creient-se’n l’heroi, fins que n’estava fart
i els llençava al camí com la fruita passada…
Qui ha sabut disfressar-se amb vestits virolats
i en cada nou vestit era un nou personatge,
tot fent dir que era un sant, un lladre o un malvat,
un profeta, un cacic o coses més estranyes…
Qui té la cabellera, com la sang, esbullada…
Qui amb la llum del seu braç feia les dones blanques…
Qui era, en els seus furs, més gran que els reis de França…
Josep Palau i Fabre (1917-2008), Poemes de l’Alquimista, 1952.


[From Sali.]


Anuncis
Anotació

Vinyes verdes

Jaume Plensa (1955), Dream, 2009, Sutton Manors, St. Helens, Liverpool.

Vinyes verdes vora el mar

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.

Verd vora el blau mariner

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l’hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu

al llagut i a la gavina,

i al fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina…

Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor…

Dins del cep s’adorm la tarda,

raïm negre, pàmpol d’or,

aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor…

Vinyes verdes vora el mar,

verdes a punta de dia,

verd suau de cap al tard…

Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

 

Josep Maria de Sagarra (1894-1961), Cançons de rem i de vela (1923).



Labordeta

José Antonio Labordeta Subías (1935-2010)

«Regular, gracias a Dios»


(Adreçat als diputats del Partido Popular:)
«A la mierda» 



Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad.

Hermano aquí mi mano,
será tuya mi frente
y tu gesto de siempre
caerá sin levantar
huracanes de miedo
ante la libertad.

Haremos el camino
en un mismo trazado
uniendo nuestros hombros
para así levantar
aquellos que cayeron
gritando ¡libertad!

Sonarán las campanas
desde los campanarios
y los campos desiertos
volverán a granar
unas espigas altas
dispuestas para el pan.

Habrá un pan que en los siglos
nunca fue repartido
entre todos aquellos
que hicieron lo posible
para empujar la historia
hacia la libertad.

También será posible
que esa hermosa mañana
ni tu ni yo ni el otro
la lleguemos a ver,
pero habrá que forzarla
para que pueda ser.

Ya sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad,
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.

Labordeta, Canto a la libertad



http://www.goear.com/listen/4804a38/canto-a-la-libertad-jos%C3%A9-antonio-labordeta



Una furtiva lagrima

Richard Avedon (1923-2004), Marilyn Monroe, 1957.

Una furtiva lagrima
negli occhi suoi spuntò:
Quelle festose giovani
invidiar sembrò.
Che più cercando io vò?
Che più cercando io vò?
M’ama! Sì, mama, lo vedo. Lo vedo.
Un solo istante i palpiti
del suo bel cor sentir!
I miei sospir, confondere
per poco a’ suoi sospir!
I palpiti, i palpiti sentir,
confondere i miei coi suoi sospir…
Cielo! Si può morir!
Di più non chiedo, non chiedo.
Ah, cielo! Si può, Si può morir
Di più non chiedo, non chiedo.
Si può morir, Si può morir damor.

Gaetano Donizetti (1797-1848), L’elisir d’amore, 1832, act. II, esc. VII.