Catorze d’Abril

Ara fa cinquanta anys, el 12 d’abril de 1961, Iuri Gagarin (1934-1968), cosmonauta soviètic, va ser el primer ésser humà que va fer una volta sencera a l’òrbita terrestre a bord de la nau Vostok
Gairebé trenta anys abans Francesc Macià havia proclamat la República Catalana. D’això ara en fa vuitanta anys.



«Proclamo la República Catalana.»

Francesc Macià (1859-1933), 14 d’abril de 1931.




No diu paraules ben ardides

Foto: Ira Bordo.


Com les maduixes
Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d’un infant.
Per’xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s’encanta davant d’una claror
i va creixent tranquil·la i en admiració
i a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
       cull ara les maduixes arrupides,
       tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,
                      al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s’acaba darrera del jardí.
En va la maduixera son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:
si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.

Josep Carner (1884-1970), Els fruits saborosos (1906). 


[From Sali.]



Vesti la giubba!

Jean-Antoine Watteau (1684-1721), Mezzetin, c. 1718-1720. Nova York, Metropolitan Museum of Art.


Vesti la giubba!
Recitar! Mentre preso dal delirio,
non so più quel che dico,
e quel che faccio!
Eppur è d’uopo, sforzati!
Bah! Sei tu forse un uom?
Tu se’ Pagliaccio!


Vesti la giubba,
e la faccia infarina.
La gente paga, e rider vuole qua.
E se Arlecchin t’invola Colombina,
ridi, Pagliaccio, e ognun applaudirà!
Tramuta in lazzi lo spasmo ed il pianto
in una smorfia il singhiozzo e ‘l dolor, Ah!


Ridi, Pagliaccio,
sul tuo amore infranto!
Ridi del duol, che t’avvelena il cor!
Ruggero Leoncavallo (1857-1919), Pagliacci (1892).
Luciano Pavarotti (1935-2007):
Anunci Coca-Cola:

http://www.youtube.com/watch?v=xAUDHxDYMMo&playnext=1&list=PL780897739E3965F2



El seu cor

Mona Hatoum (*1952), Hanging Garden, 2008. 
Premi Joan Miró 2011.


«El seu cor no enveja ni odia ningú; content amb la seva sort i amb la seva fortuna, inaccessible a les injustícies, no tem ni desitja res; sap que el verí no va a parar als vasos de terrissa, que ben poques coses basten a la vida dels homes i que la riquesa més elevada i més autèntica és no cobejar res, i el poder suprem no tenir cap por. Duu una vida assossegada i joiosa, de nits plàcides, dies passats en el lleure i àpats tranquils; camina lliure, s’asseu confiat, no ordeix ni es prevé contra cap intriga; sap que hom l’estima pel que és i no pas pel que té, sap que la seva mort no és útil a ningú, que la seva vida no fa mal a ningú; considera que el més important no és la llargada de la vida, sinó la seva qualitat, i no té gaire en compte on i quan ha de morir, sinó de quina manera.»
Francesco Petrarca (1304-1374), Elogi de la vida solitària (De vita solitaria, 1346-c. 1356). Edició i introducció de Jordi Llovet. Traducció de Núria Gómez Llauger. Barcelona: Angle, 2011, p. 54 [I.ii.15]. (El Far; 19)

The tears of the world

Samuel Beckett per Jane Bown (*1925) (Londres, 1976).


Pozzo: Les llàgrimes del món són immutables. Per cada un que es posa a plorar, un altre, en algun lloc, deixa de fer-ho. Amb el riure passa igual. No diguem mal, doncs, de la nostra època; no és pas més desgraciada que les precedents. Tampoc no hem de dir-ne bé. Val més no parlar-ne.
Samuel Beckett, Tot esperant Godot. Traducció Joan Oliver, acte I.
Pozzo: The tears of the world are a constant quantity. For each one who begins to weep somewhere else another stops. The same is true of the laugh. Let us not then speak ill of our generation, it is not any unhappier than its predecessors. Let us not speak well of it either. Let us not speak of it at all.
Samuel Beckett (1906-1989), Waiting for Godot (1953).