Tot l’enyor de demà

Alberto García-Alix, Mujer embarazada.



Tot l’enyor de demà
a Marià Manent
Ara que estic al llit
                                malalt,
                                estic força content.
—Demà m’aixecaré                   potser,
i heus aquí el que m’espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
                                         sota el sol,
                                         sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
                                 amb unes vores fetes de puntes de coixí,
                                 i una rialla fresca.

I encara aquell vailet qui cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
                                     i els baixa,
                                     tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa,
perquè no sé el secret
                                     de les altres que porta.

I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

I les dones del barri
                                 matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
                 que sobreïxen les cols
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.

I després l’adroguer,
qui treu la torradora del cafè
                                               i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
                                  amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l’escola.

I els cavalls assenyats,
                                      i els carreters dormits
sota la vela en punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
            posat a taula.
I l’escudella rossa,
                               fumejant.

I vosaltres          amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m’espera,
                                   si m’aixeco,
                                   demà.
Si no em puc aixecar,
                                   mai més,
heus aquí el que m’espera:

—Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.


Joan Salvat-Papasseit, L’irradiador del port i les gavines (1921).


[From Sali.]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s