Vés-te’n a la porra!

El cineasta danès Lars Von Trier (1956) al Festival de Cannes després de l’exhibició de la seva darrera pel·lícula, Melancholia, i d’expressar la seva «comprensió» per Adolf Hitler. 18. 05.2011.
Foto: AFP/François Guillot.


Lars von Trier és un clar exemple de com un excel·lent director de cinema pot ser un perfecte desgraciat. Ens admiren les obres, ens deceben les persones.





Anuncis

Amanyagar

Joaquim Sorolla (1863-1923), Nens a la platja, 1910. Madrid, Museo del Prado.


«En alguns moments, després de llargs patiments, el que més li hauria agradat, per més vergonya que li fes reconèixer-ho, li hauria agradat que algú l’hagués planyut com si hagués estat un infant malalt. Li hauria agradat que l’amanyaguessin, que li fessin petons, que ploressin una mica damunt seu, de la mateixa manera que s’amanyaguen i que es consolen els infants.»
Lleó Tolstoi (1828-1910), La mort d’Ivan Ilitx (1887). Traducció d’Anna Estopà. Barcelona, Quaderns Crema, 2002, p. 75.





L’experiència

Paolo Roversi, Kate, 1992.


«L’experiència, estimat —replicà Charlotte—, no és cap arma suficient, de vegades és perillosa i tot per al qui la maneja; i, de tot plegat, si més no se’n treu que el que no hem de fer és precipitar-nos.»
Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Les afinitats electives (Die Wahlverwandtschaften, 1809). Traducció Carme Gala. Barcelona: Proa, 1997, p. 18. (A Tot Vent; 291)



Ones humanes

Juan Muñoz (1953-2001), Peça de conversació (1994).


«La trajectòria d’una ona, una biografia comprimida. Gràcies a les ones conec millor els humans. Hi ha ones de mort sobtada i ones d’agonia lenta, ones exuberants i ones somortes, ones eixordadores i ones mudes, ones sublims i ones contrafetes, ones carxot i ones carícia, ones díscoles, contracorrent i ones gregàries, ones promíscues i ones castes, ones clàssiques, ones barroques, ones minimalistes…»

Manuel Baixauli, L’home manuscrit (2007). Barcelona, Proa, p. 101.






Et in Arcadia ego…

Nicolas Poussin (1594-1665), Et in Arcadia ego, 1637–1638. París, Musée du Louvre.



érem tres, érem dos, era jo sol, érem ningú

Érem tres, jups, al foc de les veremes,
amb mar als ulls i vinassa a les mans,
quan fuma el rec a la sal de les selves
i un plor d’infant espurneja al serrat.

Érem dos, drets, al rec de les estrelles,
el cor sagnós, sense fona ni dards,
quan crema l’erm i sangloten les brees
als clots latents a les feixes dels fars.

Era jo sol, ombrós entre ombres velles
figuratiu d’una altra ombra a l’escar
on amarina, entre xarxes esteses,
el son de tots en febrejants foscants.

Érem ningú, fullats per les tenebres
quan plou la por en els pètals dels aigualls
i l’altre, el pur, llibert d’arjau i veles
salpa, vident, cap al clarós Instant.

J.V. Foix (1893-1987), Érem tres, érem dos, era jo sol, érem ningú, 1953.

[From Sali.]