I què, doncs?

Fritz Henle (1909-1993), Nieves, model de Diego Rivera, Cuernavaca, 1941.

«Vaig tornar a casa pels carrerons deserts del poble. La lluna, plena i vermella com la resplendor d’un incendi, va començar a sortir per l’horitzó dentat de les cases. Les estrelles brillaven tranquil·les sobre la volta blava i em va fer gràcia recordar que, fa temps, hi havia homes molt savis que pensaven que els cossos celestes participaven en les nostres discussions insignificants per un tros de terra o per qualsevol dret inventat. ¿I què, doncs? Doncs que aquests llumets encesos, segons ells, només per il·luminar-ne les disputes i els triomfs, continuen cremant amb la mateixa lluïssor, mentre que les seves passions i esperances fa temps que es van apagar, juntament amb ells, com la foguera encesa per un viatger despreocupat al marge del bosc. Ara bé, quina força de voluntat els donava la seguretat que tot el cel, amb els seus habitants innombrables, els observava amb una compassió silent, però invariable! Nosaltres, en canvi, els seus descendents penosos, que vagaregem per la terra sense conviccions ni orgull, sense delit ni temor —fora de la por espontània que ens esclafa el cor en pensar en el final inevitable—, nosaltres ja no som capaços de fer grans sacrificis pel bé de la humanitat, ni tan sols per la felicitat pròpia; perquè sabem que és impossible i anem passant amb indiferència d’un dubte a un altre, de la mateixa manera que els nostres avantpassats anaven d’una confusió a una altra, però amb la diferència que no tenim les esperances que ells tenien, ni aquella satisfacció indefinida però sincera que l’ànima troba en qualsevol lluita, ja sigui contra els altres o contra el destí.»

Mikhaïl Lérmontov (1814-1841), Un heroi del nostre temps (1839-1840). Traducció de Miquel Cabal Guarro. Barcelona: Alpha, 2011, pp. 184-185.