Finché c’è morte c’è esperanza

Naipes Heraclio Fournier, rei de Bastos.


«S’aixecà d’una revolada i passà a l’habitació del costat. De l’església major arribaven campanades tètriques: tocaven a morts. Algú havia finat a Donnafugata, algun cos fatigat que no havia pogut resistir el gran dol de l’estiu sicilià i s’havia quedat sense forces per esperar la pluja. “Quina sort”, pensà el príncep mentre s’aplicava loció a les patilles. “Quina sort que té, que filles, dots i carreres polítiques ja no li fan ni fred ni calor”. Tan efímera identificació amb un difunt inconegut fou suficient per calmar-lo. “Mentre hi ha mort hi ha esperança”, es digué; i tot seguit se sentí ridícul per haver-se abandonat a un estat tan depressiu només perquè una seva filla es volia casar. “Ce sont leurs affaires, après tout”, pensà en francès, tal com feia sempre quan volia donar un toc murri a les seves cogitacions. S’assegué en una butaca i s’endormiscà.»
Tomasi di Lampedusa (1896-1957), El Gattopardo (Il Gattopardo, 1957). Traducció de Pau Vidal. Barcelona, Proa, 2009, p. 118. (segona part)



Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s