Mobbing

A Trip to the Moon (1902), directed by Georges Méliès.

Com funciona exactament la cosa

Uns en diuen assetjament immobiliari, però la majoria de la gent es decanta per l’anglicisme: mobbing immobiliari. Totes dues expressions defineixen la mateixa cosa: aquesta situació en la qual una persona o una empresa li amarga la vida a algú a qui vol fer fora del pis on viu. Això es fa a través d’una sèrie d’accions sistemàtiques de violència psicològica. Recordo quan, fa cosa de dotze o tretze anys, buscava un estudi al barri del Poble-sec i, a la immobiliària de la cantonada de Blai i Margarit, un empleat molt simpàtic i somrient em va parlar d’un estudi que podia interessar-me i em va dir que el podria ocupar aviat, quan aconseguissin fer fora a la parella d’ancians que hi vivien. Em vaig quedar horroritzat. No havia imaginat mai que aquestes pràctiques fossin tan habituals i que se’n parlés amb tanta claredat. Des d’aleshores, sempre que veig algun d’aquests venedors immobiliaris de corbata verda i ampla se’m gela l’espinada.

Per fer fora a algú del pis on viu —i on potser va néixer i ha viscut tota la vida— cal fastiguejar-lo, convertir la seva vida en un malson, desequilibrar-lo mentalment. Quan alguna cosa s’avaria, els propietaris del pis no l’arreglen, i si no hi ha cap avaria la provoquen des de fora. Si hi ha humitats en un sostre o en una paret, s’hi afegeix més humitat a la que ja hi ha. Trencar una canonada sempre ajuda, i que la instal·lació elèctrica deixi de funcionar també és bona idea. També es pot mentir a l’inquilí i dir-li que els pagaments deixaran de ser mensuals i, si s’ho creu i no paga com ho feia fins aleshores, se’l denuncia per no pagar i es demana una ordre de desnonament. Per fer-ho tot més vistós, a l’inquilí se li pot destrossar la bústia, inutilitzar el porter automàtic, fins i tot fer que el portal no tanqui bé i l’escala es converteixi en un alberg de gent que no hauria de ser allà, dormint o pixant. Si el roben mentre intenta entrar a casa, millor encara. Si a més s’aconsegueix que hi hagi paneroles i rates, fantàstic. Es tracta, en qualsevol cas, d’amargar-li tant la vida, de fer-l’hi tan insofrible, que decideixi abandonar, llançar tovallola i esponja, renunciar a tots els seus drets i anar-se’n. Arribats a aquest punt, redimensionem el conflicte i donem noms als protagonistes: el Govern espanyol exerceix d’assetjador immobiliari i Catalunya d’inquilí que pateix el seu mobbing perpetu: el greuge comparatiu, el desistiment constant, els deutes que no pensen pagar, l’espoli, les amenaces de càstig… Tot hi lliga, tret d’una cosa: els immobiliaris que practiquen l’assetjament tenen com a meta aconseguir que toquis el dos i, en canvi, aquests altres diuen que, d’anar-nos-en, ni parlar-ne. Sisplau, que algú els expliqui detalladament com funciona un mobbing i quin és el seu objectiu final.

Quim Monzó, La Vanguardia (05.05.2012).