Ocàs

Soap The Show.

Jo estimo aquells que no saben viure altrament que enfonsant-se en llur ocàs, perquè ells són els que passen a l’altra banda.
Jo estimo els grans menyspreadors, perquè són veneradors i fletxes d’anhel cap a l’altra riba.
Jo estimo no pas aquells que darrere les estrelles busquen una raó per enfonsar-se en llur ocàs i sacrificar-se, sinó aquells que se sacrifiquen a la Terra perquè la Terra arribi a ser del Superhome.
Jo estimo aquell que viu per conèixer i que vol conèixer perquè el Superhome arribi a viure. I així vol el seu propi ocàs.
Jo estimo aquell que treballa i inventa per bastir al Superhome la casa i li prepara terra, animal i planta: perquè així vol el seu propi ocàs.
Jo estimo aquell que estima la seva virtut: perquè la virtut és voluntat d’ocàs i una fletxa d’anhel.
Jo estimo no pas aquell que guarda per a si mateix una gota d’esperit, sinó aquell que vol ser del tot l’esperit de la seva virtut: així avança com a esperit pont a través.
Jo estimo aquell que, de la seva virtut, en fa la seva afecció i el seu fat: així, per la seva virtut, vol voler viure encara i no viure més.
Jo estimo aquell que no vol tenir gaires virtuts. Una virtut és més virtut que no pas dues, perquè és més nus el nus d’on penja el fat.
Jo estimo aquell l’ànima del qual es prodiga, aquell que no vol rebre gratitud ni tornar-ne: perquè regala sempre i no es vol guardar per a si mateix.
Jo estimo aquell que s’avergonyeix quan els daus cauen a favor seu i llavors es pregunta: ¿que potser sóc un tafur trampós?—perquè vol fer cap a la seva perdició.
Jo estimo aquell que llança paraules d’or davant els seus actes i compleix més que no promet: perquè vol el seu ocàs.
Jo estimo aquell que justifica els que seran i redimeix els que foren: perquè vol fer cap a la seva perdició pels que ara són.
Jo estimo aquell que castiga el seu Déu perquè estima el seu Déu: perquè ha de fer cap a la seva perdició per la ira del seu Déu.
Jo estimo aquell que té l’ànima profunda fins i tot quan l’han ferit i que pot fer cap a la tomba per una fotesa: així, de grat, va pont a través.
Jo estimo aquell que té l’ànima tan curulla que s’oblida de si mateix, i que totes les coses són en ell: així totes les coses esdevenen el seu ocàs.
Jo estimo aquell que és lliure d’esperit i de cor: així el seu cap no és sinó entranya del seu cor, però el seu cor l’empeny cap a l’ocàs.
Jo estimo tots aquells que són com grosses gotes que cauen d’una en una del grop obscur que penja sobre els homes: anuncien el llamp que s’acosta i fan cap a la perdició com a anunciadors.
Mireu, jo sóc un que anuncia el llamp i una feixuga gota que cau del grop: aquest llamp, però, es diu Superhome.—

Friedrich Nietzsche (1844-1900), Així parlà Zaratustra [Also sprach Zarathustra, 1883-1885)]. Traducció de Manuel Carbonell. Barcelona: Quaderns Crema, 2007, pp. 16-17 (Pròleg de Zaratustra).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s