«Quan em mori et trobaré a faltar tant!»

Twiggy fotografiada per Richard Avedon per a Vogue(1967).

«Quan Harold Pinter va rebre el Nobel de Literatura, el 2005, feia tres anys que patia un càncer. Amb tot, Pinter va aprofitar l’ocasió per fer un memorable discurs acusant Bush i Blair de criminals que calia jutjar per la deliberada invasió de l’Iraq i la guerra posterior. En la seva situació, però, el Nobel era un consol relatiu. La batalla real l’estava lliurant en l’àmbit personal. Quan va començar a fer el tractament contra el càncer va escriure alguns poemes. “Les cèl·lules canceroses no saben morir”, deia un dels versos. Moltes de les coses que sabem de la vida personal de Pinter provenen dels diaris de la seva segona esposa, Lady Antonia Fraser, que es van publicar després de la mort de Pinter. Potser el més emotiu del llibre de la dona amb qui l’autor va compartir els darrers trenta-tres anys de la seva vida està contingut en el mateix títol: Te n’has d’anar? La pregunta té una ressonància òbvia però conté altres ecos commovedors. La primera vegada que van parlar va ser a casa d’uns amics després d’una nova producció de La festa d’aniversari el 1978. Ell era casat i tenia un fill. Ella, casada i amb sis fills. La senyora Fraser es va voler acomiadar de l’autor: “Enhorabona. M’ho he passat molt bé. Bé, me’n vaig. Bona nit.” I a Pinter li va sortir això: “Te n’has d’anar?” A la mare dels sis fills li va sortir això: “No, no és pas absolutament essencial.” Aquí va començar la conversa de veritat. Pinter la va acompanyar a casa. Ella el va convidar a una copa. El marit i els fills dormien. A les sis de la matinada es van acomiadar. Aquell “Te n’has d’anar?” va iniciar, ja ho hem dit, trenta-tres anys de relació entranyable i els divorcis respectius. Pocs mesos abans de morir, Pinter va escriure un altre poema. El primer vers deia: “Quan em mori et trobaré a faltar tant.” L’Antonia el va llegir, emocionada, com un missatge de comiat. A Pinter, però, aquella paradoxa que se li havia acudit (els morts són els que enyoren els vius i no al revés) el va animar d’una manera potser absurda. Fins al final Pinter sabia que el motor de la realitat són les paraules.»

Miquel Berga, «Morir-se», El Punt Avui (29.07.2012).


Be yourself no matter what they say


Moonrise Kingdom (2012), Wes Anderson, dir.


Englishman In New York

I don’t drink coffee I take tea my dear
I like my toast done on one side
And you can hear it in my accent when I talk
I’m an Englishman in New York

See me walking down Fifth Avenue
A walking cane here at my side
I take it everywhere I walk
I’m an Englishman in New York

I’m an alien I’m a legal alien
I’m an Englishman in New York
I’m an alien I’m a legal alien
I’m an Englishman in New York

If, «Manners maketh man» as someone said
Then he’s the hero of the day
It takes a man to suffer ignorance and smile
Be yourself no matter what they say

I’m an alien I’m a legal alien
I’m an Englishman in New York
I’m an alien I’m a legal alien
I’m an Englishman in New York

Modesty, propriety can lead to notoriety
You could end up as the only one
Gentleness, sobriety are rare in this society
At night a candle’s brighter than the sun

Takes more than combat gear to make a man
Takes more than a license for a gun
Confront your enemies, avoid them when you can
A gentleman will walk but never run

If, «Manners maketh man» as someone said
Then he’s the hero of the day
It takes a man to suffer ignorance and smile
Be yourself no matter what they say

I’m an alien I’m a legal alien
I’m an Englishman in New York
I’m an alien I’m a legal alien
I’m an Englishman in New York

Sting, …Nothing Like the Sun (1987).

Criatura

Susan Eldridge per Dusan Reljin.


Criatura dolcíssima

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!


No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies.

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic? 



Lletra: Joan Fuster, Escrit per al silenci (1954). Música: Lluís Llach, Somniem (1979).




Olimpic Games London 2012

Banksy.


ναξιφόρμιγγες μνοι, 
τίνα θεόν, τίν ρωα, τίνα δ νδρα κελαδήσομεν; 
«Himnes, reis de la lira,
quin déu, quin heroi, quin home aclamarem?

Píndar (c. 522-443 aC), Olímpica II (estrofa 1a, vv. 1-2). Traducció de Manuel Balasch. Barcelona: Edicions del Mall, 1987.

Inspiració

Fotografia d’Irving Penn d’un vestit de Christian Lacroix, Vogue(2006).
«¿Què parleu d’inspiració?
No apareix mai en els qui dubten.»
Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Faust. Traducció de Jaume Ortolà. Barcelona, Riurau Editors, 2009, pp. 24-25. (Preludi en el teatre)



La resta és literatura

Picasso (1881-1973), Noia dormint (1935).


Codicil de poeta
Us llego, amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada                                             [dia;
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l’ànima.

No hi ha res més a fer; i ja basta.
La resta és literatura.

Pere Quart (1899-1986), Vacances pagades (1960).