Mes: Juliol de 2012

«Mare de Déu, fes fora Putin!»

Una de les tres membre del grup punk feminista rus Pussy Riot acusada de gamberrisme religiós per les autoritats civils i religioses de la Santa Rússia, que afronta fins a set anys de presó en un judici sense cap garantia.

                   
                   
                   
           

«Quan em mori et trobaré a faltar tant!»

Twiggy fotografiada per Richard Avedon per a Vogue(1967).

«Quan Harold Pinter va rebre el Nobel de Literatura, el 2005, feia tres anys que patia un càncer. Amb tot, Pinter va aprofitar l’ocasió per fer un memorable discurs acusant Bush i Blair de criminals que calia jutjar per la deliberada invasió de l’Iraq i la guerra posterior. En la seva situació, però, el Nobel era un consol relatiu. La batalla real l’estava lliurant en l’àmbit personal. Quan va començar a fer el tractament contra el càncer va escriure alguns poemes. “Les cèl·lules canceroses no saben morir”, deia un dels versos. Moltes de les coses que sabem de la vida personal de Pinter provenen dels diaris de la seva segona esposa, Lady Antonia Fraser, que es van publicar després de la mort de Pinter. Potser el més emotiu del llibre de la dona amb qui l’autor va compartir els darrers trenta-tres anys de la seva vida està contingut en el mateix títol: Te n’has d’anar? La pregunta té una ressonància òbvia però conté altres ecos commovedors. La primera vegada que van parlar va ser a casa d’uns amics després d’una nova producció de La festa d’aniversari el 1978. Ell era casat i tenia un fill. Ella, casada i amb sis fills. La senyora Fraser es va voler acomiadar de l’autor: “Enhorabona. M’ho he passat molt bé. Bé, me’n vaig. Bona nit.” I a Pinter li va sortir això: “Te n’has d’anar?” A la mare dels sis fills li va sortir això: “No, no és pas absolutament essencial.” Aquí va començar la conversa de veritat. Pinter la va acompanyar a casa. Ella el va convidar a una copa. El marit i els fills dormien. A les sis de la matinada es van acomiadar. Aquell “Te n’has d’anar?” va iniciar, ja ho hem dit, trenta-tres anys de relació entranyable i els divorcis respectius. Pocs mesos abans de morir, Pinter va escriure un altre poema. El primer vers deia: “Quan em mori et trobaré a faltar tant.” L’Antonia el va llegir, emocionada, com un missatge de comiat. A Pinter, però, aquella paradoxa que se li havia acudit (els morts són els que enyoren els vius i no al revés) el va animar d’una manera potser absurda. Fins al final Pinter sabia que el motor de la realitat són les paraules.»

Miquel Berga, «Morir-se», El Punt Avui (29.07.2012).


Be yourself no matter what they say


Moonrise Kingdom (2012), Wes Anderson, dir.


Englishman In New York

I don’t drink coffee I take tea my dear
I like my toast done on one side
And you can hear it in my accent when I talk
I’m an Englishman in New York

See me walking down Fifth Avenue
A walking cane here at my side
I take it everywhere I walk
I’m an Englishman in New York

I’m an alien I’m a legal alien
I’m an Englishman in New York
I’m an alien I’m a legal alien
I’m an Englishman in New York

If, «Manners maketh man» as someone said
Then he’s the hero of the day
It takes a man to suffer ignorance and smile
Be yourself no matter what they say

I’m an alien I’m a legal alien
I’m an Englishman in New York
I’m an alien I’m a legal alien
I’m an Englishman in New York

Modesty, propriety can lead to notoriety
You could end up as the only one
Gentleness, sobriety are rare in this society
At night a candle’s brighter than the sun

Takes more than combat gear to make a man
Takes more than a license for a gun
Confront your enemies, avoid them when you can
A gentleman will walk but never run

If, «Manners maketh man» as someone said
Then he’s the hero of the day
It takes a man to suffer ignorance and smile
Be yourself no matter what they say

I’m an alien I’m a legal alien
I’m an Englishman in New York
I’m an alien I’m a legal alien
I’m an Englishman in New York

Sting, …Nothing Like the Sun (1987).

Criatura

Susan Eldridge per Dusan Reljin.


Criatura dolcíssima

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!


No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies.

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic? 



Lletra: Joan Fuster, Escrit per al silenci (1954). Música: Lluís Llach, Somniem (1979).




Olimpic Games London 2012

Banksy.


ἀναξιφόρμιγγες ὕμνοι, 
τίνα θεόν, τίν᾽ ἥρωα, τίνα δ᾽ ἄνδρα κελαδήσομεν; 
«Himnes, reis de la lira,
quin déu, quin heroi, quin home aclamarem?

Píndar (c. 522-443 aC), Olímpica II (estrofa 1a, vv. 1-2). Traducció de Manuel Balasch. Barcelona: Edicions del Mall, 1987.

Inspiració

Fotografia d’Irving Penn d’un vestit de Christian Lacroix, Vogue(2006).
«¿Què parleu d’inspiració?
No apareix mai en els qui dubten.»
Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Faust. Traducció de Jaume Ortolà. Barcelona, Riurau Editors, 2009, pp. 24-25. (Preludi en el teatre)



La resta és literatura

Picasso (1881-1973), Noia dormint (1935).


Codicil de poeta
Us llego, amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada                                             [dia;
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l’ànima.

No hi ha res més a fer; i ja basta.
La resta és literatura.

Pere Quart (1899-1986), Vacances pagades (1960).




Houses

Edward Hopper (1882-1967), Road and Houses – South Truro (1930-1033). New York, Whitney Museum of AmericanArt.



«Mirar cases és un art. S’ha de desenvolupar una manera de veure com un edifici s’assenta en el paisatge de camps o de carrers. S’ha de descobrir quant espai ocupa al món, quina quantitat de món desplaça.»
Edmund de Waal (*1964), La llebre amb ulls d’ambre. Una herència oculta. [The Hare with Amber Eyes, 2010). Traducció de Carles Miró. Barcelona: Quaderns Crema, 2012, p. 34.

Aigo!

L’Alt Empordà crema.
Fotografia: Laia Sala.

Aigo

Aigo, vos demanam, aigo
i vós, senyor, mos dau vent
i mos girau ses espatlles
i fais com qui no mos sent.

A s’hort sa terra és eixuta,
s’ha mort tot el que hem sembrat,
es tarongers s’han ‘secat,
es blat és mort i no és nat.

Abans, senyor, éreu flors,
ara, senyor, sols sou cards.
Abans, senyor, éreu amor,
ara s’amor s’ha assecat.

Abans, senyor, éreu horts,
ara, senyor, pols i vent.
Abans, senyor, éreu gent,
i ara, on és, on és sa gent?

Maria del Mar Bonet (1969).
Escolta-la: Aigo, Maria del Mar Bonet

Hipòcrites!

Marc Vicens, 2012
«Vostè ho sap tan bé com jo, que són arbitraris. Vostè, per donar a entendre una cosa, en diu una altra. Per donar a entendre que vol anar a Barcelona diu que vol anar a Perpinyà. És la tàctica habitual en el país, la tàctica que portem a la massa de la sang i que utilitzen, em farà dir, les criatures de bolquers, com la cosa més natural. No dir mai la veritat! Aquest és l’ideal universal. Transportem una sobrenaturalesa d’hipocresia que ofega l’autèntica, fins a un tal grau que quan sortim de la representació de la comèdia sentim una angoixa i una inquietud insuportables, ens sentim com inermes i indefensats, com si ens trobéssim fora de joc, a punt d’ésser devorats per la força de la hipocresia dels altres. A tot arreu la hipocresia és tinguda per un estat d’esperit repugnant, però ací hem fet un esforç per fer-la simpàtica: l’hem feta simpàtica a través d’una manera de manifestar-nos que anomenem la vivor, l’aparentar sempre una vivor considerable, una vivacitat mental, de faccions, de gesticulació —desproveïda totalment de seguretat bàsica, és clar, però que ens dóna la sensació de defensa davant dels altres…»

Josep Pla (1897-1981), Nocturn de primavera (1953). Barcelona: Destino, 2006, p. 174.