Anotació

Une boucle

Jean Shrimpton photographed by Bert Stern for Vogue-1963.

Jean Shrimpton photographed by Bert Stern for Vogue, 1963.

 

 

«Es va arreglar amb una cura especial. S’imaginava, com tots els joves, que el seu èxit depenia d’un llaç ben o mal posat, ignorant que a la joventut tot li escau.»

 

«  Il s’imaginait, comme les jeunes gens, que d’une boucle bien ou mal placée dépendait son succès, ignorant qu’au jeune âge tout est charme et attrait. »

 

Honoré de Balzac (1799-1850), La dona abandonada / La falsa amant [La Femme abandonnée / La Fausse Maîtrisse]. Traducció d’Anna Casassas. Barcelona: Edicions de 1984, 2015, p. 27 (La dona abandonada).

 

 

 

Tal fores

Marilyn Monroe fotografia per Bert Stern (1962).


Sobre el retrat d’una bella dona esculpit en son monument sepulcral

Tal fores: sota terra
ara ets pols i esquelet. Damunt els ossos
i el fang, posat immòbilment, debades,
mut, contemplant de les edats el vol,
està, sols de memòries i de dol
custodi, el simulacre
de la beltat passada.
I la dolça mirada
que trémer féu si immòbil, com ja sembla,
a la d’altri fitava; el llavi ardit
d’a on, com d’urna plena,
s’abocava el plaer; el coll, cenyit
ja pel desig; aquella mà amorosa
que tot sovint, estesa,
la mà sentí glaçar-se que estrenyia,
i el si que féu la gent
tenyir-se obertament de pal·lidesa,
van ésse’ una vegada: fang i ossos
ets ara, i eixa vista
vituperosa i trista un roc amaga.
En nostra companyia,
el fat així tota semblança postra
que imatge més vivent
del cel ens pareixia.
O misteri eternal de l’ésser nostre!
Avui inenarrable
font d’excelsos, d’immensos
imaginars i senys,
grandeja la bellesa
com esplendor vibrat per la natura
damunt eixos arenys,
que de fats sobrehumans i de reialmes
afortunats i d’auris mons, talment,
sembla que ens doni signe
i ferm sollevament:
per poca violència
demà, sull a la vista,
abominós, abjecte,
es torna aquell qui havia estat suara
com un angèlic vis,
i dins les ments alhora
s’ha fet aquell mirable
concepte que hi movia, fonedís.
Somnis altius, desigs sense riberes,
en nostra ment errívola,
creen doctes acords
per virtut natural: i és allavors
que en una mar deliciosa, arcana
va errant l’ànima humana
gairebé com l’impàvid
nedadó’ en l’oceà fa en sos deports.
Mes torna’s, si l’orella
fereix discorde accent,
no re aquell paradís en un moment.
Com ets, natura humana
frèvol en tot, i vil!
Per què sentir tan alt, o pols i ombra?
Però si ets gentil
en part, com esdevé que tos més dignes
pensament i glatits
siguin lleument i per tan baixes causes
encesos o extingits?
Giacomo Leopardi (1798-1837), Canti, xxxi. Traducció de Josep Carner, La Veu de Catalunya (18 de jul. 1923). Edició de Jordi Castellanos, Els Marges, n.o 12 (gener 1978).