Presoner

Craig Morey, Dita von Teese (2001).



Desert d’amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc e·n estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no veí algú que de mé s’haja cura
e sui guardat, enclòs, ferrat e pres,
de què·n fau grat a ma trista ventura.
Eu hai vist temps que no·m plasia res,
ara·m content de ço qui·m fai tristura;
e los grillons llaugers ara preu més
qu·en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei qu·ha mostrat son voler
sus mé, volent qu·en tal punt vengut sia;
però no·m cur, pus hai fait mon dever
ab tots los bons que·m trob en companyia.
Car prenc conhort de com sui presoner
per mon senyor servir tant com podia,
d’armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prenc conhort quan no puc conquerir
haver en res sens que treball no senta.
Mas, d’altra part, cuit de tristor morir
com vei que·l món del revers se contenta.
Tots aquests mals no·m són res de sofrir
en esguard d’u qui al cor me destenta
e·m fai tot jorn d’esperança partir:
com no vei res que·ns avanç d’una espenta
en acunçar nostre deslliurament,
e, més, que vei ço que·ns demana Sforça,
que no sofir algun raonament,
de què llangueix ma virtut e ma força.
Per què no sai ni vei res al present
que·m puixa dar en valor d’una escorça,
mas Déu tot sol, de qui prenc fundament
e de qui fiu, e ab qui mon cor s’esforça;
e, d’altra part, del bon rei liberal,
qui·m socorrec per gentilesa granda:
lo qui·ns ha mès del tot en aquest mal,
qu·ell me’n traurà, car sui jus sa comanda.
Tornada
Rei virtuós, mon senyor natural,
tots al present no·us fem altra demanda
mas que·us record que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.
Jordi de Sant Jordi (s. xv), Presoner.




Anuncis

Non peccat, quaecumque potest peccasse negare

Dita Von Teese.
El que et retrec no és pas que, essent bonica, m’enganyis,
     sinó que jo, dissortat, me n’assabenti després;
no t’exigeix que et tornis decent la nostra censura,
     sols et suplica que un xic ho dissimulis, però.
Una que sigui capaç de negar que enganya, no enganya,
     i és el tort confessat el que difama, només.
El que s’amaga de nit, ¿no és foll divulgar-ho de dia?,
     i ¿publicar per arreu tot el que fas en privat?
La meretriu que amb el cos a un anònim quirit ha d’unir-se
     passa les baldes abans i foragita tothom;
¿has de malvendre tu dels teus torts la fama sinistra
     i aportaràs evidents proves del crim que has comès?
Tingues més seny, o almenys comporta’t com fan les honestes,
     i que jo cregui que ets, mal que no ho siguis, decent.
Doncs, continua fent el que fas, però nega el que facis:
     no et ruboritzis de ser més moderada parlant.
Hi ha un indret escaient a les coses desvergonyides:
     omple’l amb tots els delits, que se n’allunyi el pudor;
mes quan surtis d’allí que cessi tota lascívia
     ràpidament, al teu llit les malifetes colgant.
Treu-te, si vols, allà, la túnica sense demora
     i que la cuixa després senti una cuixa al damunt;
passi la llengua, allà, a través d’uns llavis de porpra
     i s’imagini amb desig mil postures, l’amor;
mai no s’aturin, allà, les paraules i els sons animosos
     i el moviment lasciu faci l’espona vibrar.
Amb la túnica posa’t la cara de témer les faltes
     i, pel pudor, desmentits quedin els actes obscens.
Porta’ns a engany a mi i a la gent; que jo vagi d’ingenu
     i de la credulitat simple permet-me fruir.
¿Per què veig tan sovint que s’envien i es reben tauletes?
     ¿Per què el llit rebregat és per aquí i per allà?
¿Per què observo que hi ha en els teus cabells més desordre
     del que fa el son, i el teu coll mostra de dents els senyals?
No en tens prou amb el crim que als mateixos ulls me’l presentes:
     si el teu honor tant et fa, de mi apida’t almenys.
Moro amb el seny perdut cada cop que confesses les culpes
     i pels meus membres arreu corre una freda suor.
És quan estimo i odio en va el que estimar necessito;
     és quan (sí, però amb tu) preferiria morir.
Res no vull preguntar, i allò que amagar-me et proposes
     m’ho buscaré: ser enganyat m’ho agafaré per present.
Tanmateix, si mai fossis en plena falta sorpresa
     i amb els meus propis ulls jo la deshonra veiés,
tot i que ho vegi molt clar, tu nega molt clar el que jo vegi
     que serà pels meus ulls, tot el que diguis, cregut.
Tens la palma a l’abast per vèncer qui espera que el vencis
     sols que per dir-ho «no ho he fet» posis la llengua en esment.
Com que a la fi et correspon imposar-te amb quatre paraules,
     ja que no tens el procés, tingues el jutge guanyat.
Ovidi (43aC-17), Amors [Amores], traducció de Jordi Parramon, Barcelona, Quaderns Crema, 2000, III, xiB, vv. 1-52.
Non egone peccescum sis formosarecuso,
     Sed ne sit misero scire necesse mihi;
Nec te nostra iubet fieri censura pudicam,
     Sed tamenut temptes dissimularerogat.
Non peccatquaecumque potest peccasse negare,
     Solaque famosam culpa professa facit.
Quis furor estquae nocte latentin luce fateri,
     Et quae clam facias facta referre palam?
Ignoto meretrix corpus iunctura Quiriti
      Opposita populum summovet ante sera;
Tu tua prostitues famae peccata sinistrae
     Commissi perages indiciumque tui?
Sit tibi mens meliorsaltemve imitare pudicas,
     Teque probamquamvis non erisesse putem.
Quae facishaec facitotantum fecisse negato,
     Nec pudeat coram verba modesta loqui!
Est qui nequitiam locus exigatomnibus illum
     Deliciis inplestet procul inde pudor!
Hinc simul exierislascivia protinus omnis
      Absitet in lecto crimina pone tuo.
Illic nec tunicam tibi sit posuisse pudori
     Nec femori inpositum sustinuisse femur;
Illic purpureis condatur lingua labellis,
     Inque modos Venerem mille figuret amor;
Illic nec voces nec verba iuvantia cessent,
     Spondaque lasciva mobilitate tremat!
Indue cum tunicis metuentem crimina vultum,
     Et pudor obscenum diffiteatur opus;
Da populoda verba mihisine nescius errem,
      Et liceat stulta credulitate frui!
Cur totiens video mitti recipique tabellas?
     Cur pressus prior est interiorque torus?
Cur plus quam somno turbatos esse capillos
     Collaque conspicio dentis habere notam?
Tantum non oculos crimen deducis ad ipsos;
     Si dubitas famae parcereparce mihi!
Mens abit et morior quotiens peccasse fateris,
     Perque meos artus frigida gutta fluit.
Tunc amotunc odi frustra quod amare necesse est;
      Tunc egosed tecummortuus esse velim!
Nil equidem inquiramnec quae celare parabis
     Insequaret falli muneris instar erit.
Si tamen in media deprensa tenebere culpa,
     Et fuerint oculis probra videnda meis,
Quae bene visa mihi fuerintbene visa negato —
     Concedent verbis lumina nostra tuis.
Prona tibi vinci cupientem vincere palma est,
     Sit modo ‘non feci!’ dicere lingua memor.
Cum tibi contingat verbis superare duobus,
      Etsi non causaiudice vince tuo!