Comprens?

Edward Hopper (1882-1967), Sun in an Empty Room (1963).


«Xicot —deia—, hi ha coses que ens semblen eternes, com un mestral que bufa vuit dies seguits sense afluixar. Fins que arriba un matí i fa sol. Comprens?»


André Schwarz-Bart (1928-2006), El darrer just(Le Dernier des justes, 1959). Traducció Joan Oliver. Barcelona, Curial, 2012, p. 354.


Anuncis

Houses

Edward Hopper (1882-1967), Road and Houses – South Truro (1930-1033). New York, Whitney Museum of AmericanArt.



«Mirar cases és un art. S’ha de desenvolupar una manera de veure com un edifici s’assenta en el paisatge de camps o de carrers. S’ha de descobrir quant espai ocupa al món, quina quantitat de món desplaça.»
Edmund de Waal (*1964), La llebre amb ulls d’ambre. Una herència oculta. [The Hare with Amber Eyes, 2010). Traducció de Carles Miró. Barcelona: Quaderns Crema, 2012, p. 34.

Dia inútil

Edward Hopper (1882-1967), Habitació a Nova York(1932). Museu Sheldon d’Art. Universitat de Nebraska-Lincoln. Fins al 16 de setembre al Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid.


Cançó del dia inútil

Aquest dia que fina, que fina
lentament, com la llàntia en el vas,
no em portà l’alegria divina,
ni de mi no féu mica de cas.

Em deixà dins la cambra pregona
com un fòtil inútil i vell,
entre els mobles que fan la rodona
i les mosques que em busquen la pell.

No tingué ni la minsa sorpresa
d’una pluja o d’un vent displicent;
no mogué la cortina malmesa
ni en el sol no posà entelament.

Fou només com la fonda llossada
a les coses que bullen a dins
i un cruixir de vianda cremada
i una olor de ferments i de vins.

Com el dia que fina, que fina,
no en voldria cap més a mon pas;
si en mon cor no posà cap espina,
féu ma sang una mica de glaç.


Clementina Arderiu (1889-1976), Cant i paraules (1936).


La soledat inviolable

Edward Hopper (1882-1967), Summer Interior, 1909. Nova York, the Whitney Museum of American Art.



«Destinada a un ús més especial i més vulgar, aquella habitació, des d’on de dia s’arribava a veure fins la torre de Roussainville-le-Pin, em va servir durant anys —segurament perquè era l’única on em permetien tancar-me amb clau— de refugi per a totes les ocupacions que reclamaven una soledat inviolable: la lectura, el somieig, les llàgrimes i la voluptat.»
Marcel Proust(1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 22.