L’eternitat

Riad, Aràbia Saudita. Trànsit de Venus davant del Sol, un fet que no es tornarà a repetir fins al 2117 (6.06.2012). Fotografia: Hassan Ammar.


«—Jo espero el Messies; però sembla que no porta pressa. Té l’eternitat per davant, oi? Salut.»
André Schwarz-Bart (1928-2006), El darrer just (Le Dernier des justes, 1959). Traducció Joan Oliver. Barcelona, Vergara, 1963, p. 36.

Anuncis

Prou, s’ha acabat!

Joan Oliver (Pere Quart), ja fa un quart de segle de la seva mort. 
Foto: Ferran Sendra.

vaca suïssa
Quan jo m’esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s’ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s’amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l’ànima d’esclau.
A mi no em muny ni qui s’acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l’he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me’n desencamini
la llepolia d’un manat d’alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo só la vaca de la mala llet.
Pere Quart (Joan Oliver) (18991986)


The tears of the world

Samuel Beckett per Jane Bown (*1925) (Londres, 1976).


Pozzo: Les llàgrimes del món són immutables. Per cada un que es posa a plorar, un altre, en algun lloc, deixa de fer-ho. Amb el riure passa igual. No diguem mal, doncs, de la nostra època; no és pas més desgraciada que les precedents. Tampoc no hem de dir-ne bé. Val més no parlar-ne.
Samuel Beckett, Tot esperant Godot. Traducció Joan Oliver, acte I.
Pozzo: The tears of the world are a constant quantity. For each one who begins to weep somewhere else another stops. The same is true of the laugh. Let us not then speak ill of our generation, it is not any unhappier than its predecessors. Let us not speak well of it either. Let us not speak of it at all.
Samuel Beckett (1906-1989), Waiting for Godot (1953).


Déu es diverteix

Atribuït a Francisco de Goya (1746-1828), El colós, 1818-1825. Madrid, Museu del Prado.


«I, sospirant suaument, exhalà: 
“Sabeu? Déu es diverteix.”
I morí.»
André Schwarz-Bart (1928-2006), El darrer just (Le Dernier des justes, 1959). Traducció Joan Oliver. Barcelona, Vergara, 1963, p. 36.


Oh terra sense cel!

Falcó encaputxat. Dortmund, Alemanya. Julian Stratenschulte/EPA, 2011.


Vacances pagades
He decidit d’anar-me’n per sempre.
Amén.

L’endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.

Però me’n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.

L’endemà passat l’altre tornaré,
colom de raça missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseït fins del meu somni,
Job d’escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjança.

Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d’amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

Demà me’n vaig
—no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me’n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.

Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.

Pere Quart (Joan Oliver) (1899-1986), Vacances pagades, 1961.