El Fanal de la Cantonada

George Hoyningen-Huene (1900-1968), Lelong Bathing Suits, 1929.


El fanal de la cantonada

Hi ha un fanal, a la cantonada. La seva llum és massa fixa, i decididament estòlida. Matussera, la seva ombra engegantida dibuixa en terra la meitat d’un hexàgon. No m’inspiren simpatia aquests fanals amb camiseta. Deu-me l’antic flamicell parpellejant, que poblava el carreró d’espectres, que feia l’ullet als idil·lis furtius, que sotjava esgarrifat els crims. Una flama que es retorç és gairebé un esperit. Aquest fanal d’ara, amb camiseta, viu en una fàtua impassibilitat. No fa cabal de res. La seva llum no sorprèn a ningú, no encalça a ningú, no coneix els sotsobres emotius, no té mai indecisions, no agita ni reminiscències ni pressentiments. És acadèmic, pensa coses òbvies, té una majestat exterior assolida sur commande; no li interessa pas, com al seu avantpassat, de punyir l’ombra en totes direccions, sageta múltiple i infatigable, sinó que el complau de saber-se immòbil claviana solemne, pèlag oficial de llum, que roman damunt la gent que passa pel carrer, que es basta a si mateix, que prou fa essent allí. De vegades, un hom es demana, inquiet, el motiu de l’olimpisme de certs ufanosos inútils: en realitat, aquella benestança inactiva es deu a la convicció, subconscient o no, que si s’emboliquessin realment en alguna cosa —no parlo ara de paraules buides ni de gestos vagues— no farien sinó catúfols. Ara, ja, quan veig algun majestuós, em dic tot seguit: —Probablement, és que té por de fer catúfols.— Aquest fanal amb camiseta, estàtic de tota la seva ignorància, obès i suspès i embadalit, em fa pensar en una certa quantitat de prestigis oficials: catedràtics, senadors, predicadors de terres sonores, i gent que escriu articles de fons.

Tanmateix el carrer nocturn ha perdut romanticisme. Els festejadors han sentit, confosament, la inhumanitat del fanal taujà, i han emigrat al cinematògraf. Els sindicalistes ja no van al bar que els feia passar per aquest carrer. El llum magnífic de la gent que sopa, el llumet patètic del malalt, el llum mig cluc de la gent que treballa altra hora, el llum de color d’una tal Lola o Estrella que espera un senyor de Sabadell, el llum sobtat, ple de malhumor, del pis on s’ha posat a plorar una criatura, són ja accidents dissociats i que no us diuen res: el fanal antic ho dramatitzava tot, ho coordinava tot en una expressió de recança o de nostàlgia o de malenconia: el fanal nou esmussa la vostra sensibilitat i la de les coses. El fanal nou no dóna pas una expressió mefistofèlica a les celles de calavera pàl·lid que torna a casa tard, ni excita, curiós i conversatiu, l’eloqüència de l’embriagat, ni palpita d’una compassió dolorosa quan una pobra noia, que ha passat amunt i avall, mira endarrera, endebades, amb una mica d’exhausta cançó, a la boca, ni empeny, tot estrafent el cremallot que s’apaga, el pobre minyó que ha eixit ufanós, despentinat, a cercar ajut per algú que s’està morint, ni amb una mica de trepidació no punyeix el cor dels viatgers del primer tren a la matinada, que així no senten ja la tristesa dels petits esquinços de la vida.

Perquè el fanal, havent tingut compte de no provar la seva superioritat, cercant d’imposar-la com un dogma, no es refusa pas a acreditar-la mitjançant el seu allunyament impertinent dels altres, la seva menyscurança de la menuda humanitat. Afortunadament, però, quan el matí clareja, tothom pot veure quina ganyoteta cansada i rogenca és, fet i fet; un home l’apaga bruscament —diríeu que d’una llançada—; i surt cap a missa, al so amorós de la campana matutina, una velleta per la qual un fanal és una cosa mig diabòlica: ella pregarà en expiació dels mals suggerits per la falsa lluïssor nocturna, bo i tenint al davant seu, encesa —perquè l’església encara serà fosca—, una candeleta flairosa de cera d’abelles, de flamicell quiet, però humà.

Josep Carner, La Veu de Catalunya (10 nov. 1923), p. 5.



Anuncis