Amitié amoureuse

Michelle Angelo.


«Saps què? Una última aportació del pobre Climent a la nostra història. En una de les seves fitxes, el retall d’una entrevista a aquell cantant francès de fa un temps. Aznavour. Va emmarcar la pregunta que li feien sobre la seva relació amb Edith Piaf. “Érem còmplices. I teníem una mena de relació que en francès s’anomena amitié amoureuse. Què s’entén per aquesta ‘amistat amorosa’? És menys que l’amor i més que l’amistat. La frontera és molt subtil i tampoc no estic segur que fos així.”»

Josep M. Fonalleras, Climent. Barcelona: Ara Llibres, 2013, p. 208.



Anuncis

La Desconeguda

Michelle Angelo.


«No sé si ho heu observat: n’hi ha prou que el nom d’una persona que semblava que hagués de romandre desconeguda per a nosaltres —o, si més no, que ens hagués de ser indiferent— sigui pronunciat una sola vegada davant nostre perquè, de mica en mica, vagin reunint-se detalls entorn d’aquell nom i perquè sentim, aleshores, tots els nostres amics parlar-nos d’una cosa de la qual no ens havien parlat mai abans. Descobrim, a partir d’aquell instant, que aquella persona la teníem quasi a frec; ens adonem que ha passat moltes vegades per la nostra vida sense haver estat apercebuda; trobem en els esdeveniments que ens expliquen una coincidència, una afinitat reals amb certs esdeveniments de la nostra pròpia existència.»
Alexandre Dumas (1824-1895), La dama de les camèlies (La dame aux camélias, 1848). Traducció de Lídia Anoll. Barcelona, Adesiara, 2012, p. 39.


La tarántula…

Michelle Angelo.


La tarántula é un bicho mú malo;
No se mata con piera ni palo;
Que juye y se mete por tós los rincones
Y son mú malinas sus picazones.

¡Ay mare!, no zé que tengo
Que ayé pazé por la era
Y ha principiaito a entrarme
Er má de la temblaera.
Zerá q’a mí me ha picáo
La tarántula dañina
Y estoy toitico enfermáo.
Por su sangre tan endina.
¡Te coman los mengues
Mardita la araña
Que tié en la barriga
Pintá una guitarra!
Bailando se cura tan jondo doló.
¡Ay! ¡Mal haya la araña que a mí me picó!

No le temo á los rayos ni balas
Ni le temo á otra cosa más mala
Que me hizo mi pare;
Más guapo que er gayo
Pero á ese bichito lo parta un rayo.

¡Ay mare! yo estoy malito.
Me está entrando unos suores
Que me han dejaito seco
Y comío de picores.
Zerá que á mí me ha picáo
La tarántula dañina,
Por eso me he quedao
Más dergao que una sardina.
¡Te coman los mengues,
Mardita la araña
Que tié la barriga
Pintá una guitarra!
Bailando se cura tan jondo doló.
¡Ay! ¡Mal haya la araña que a mí me picó!

«La tarántula e un bicho mu malo», La tempranica (1900), de Gerónimo Giménez (música) i Julián Romea (lletra).


Anna Netrebko interpretant “La tarántula é un bicho mú malo”.

Així com cell…

Michelle Angelo.


Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun be em pot caure:
aquell passat en mi és lo millor.

Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor,
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta,
e creure·l fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.

Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment!
Malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e, com lo vol d’algun plaer servir,
li’n pren així com dona amb son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no el sap contradir.

Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals, qui em giten de saber
com del passar plaer me cové eixir.
Las! Mon delit dolor se converteix;
dobla’s l’afany aprés d’un poc repòs,
sí col malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.

Com l’ermità qui enyorament no·l creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e, essent llong temps que en lloc poblat no fon,
per fortuit cas un d’ells li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar;
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar,
lo bé, com fuig, amb grans crits mal apella.

Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l’envejós consella.

Ausiàs March (1397-1459), Poesies, I.

Brases

Michelle Angelo.


«Escalfa’t en el foc dels savis, però sigues prudent amb les brases, que no et cremis. Ja que la seva mossegada és la mossegada d’una guineu; i la seva fiblada és la fiblada d’un escorpí; i el seu xiulet és el xiulet d’una serp verinosa. Totes les seves paraules són com brases de foc.»
La saviesa dels Pares d’Israel. El tractat Abot de la Misnà. Traducció del text hebreu i arameu de Joan Ferrer. Barcelona: Fragmenta, 2010, cap. II, 10.