Imbècils

Francisco de Goya (1746-1828), La família de Carles IV (1800). Madrid, Museu del Prado.



«—Heu de tenir en compte, estimat doctor —he dit jo—, que el món seria molt avorrit sense imbècils!»
Mikhaïl Lérmontov (1814-1841), Un heroi del nostre temps (1839-1840). Traducció de Miquel Cabal Guarro. Barcelona: Alpha, 2011, p. 99.


Tedi

Marià Fortuny (1838-1874), Els fills del pintor, Maria Lluïsa i Marià, al saló japonès, 1874. Madrid, Museo del Prado.



Una estranya contradicció. Tothom diu que la vida és curta, breu, que dura un instant, però tothom afirma que s’avorreix, que no sap què fer ni com passar el temps i sembla fatigada d’haver de fer tots els papers de l’auca per matar l’estona.

Josep Pla (1897-1981), El quadern gris (1966), 14 de març de 1919.




El recés més preuat

Rembrandt (1606-1669), Judit al banquet d’Holofernes, 1634. Madrid, Museu del Prado.


«Tanmateix, el treball nocturn és el recés més preuat, sempre que hi arribem ben descansats i robustos. Ara bé, de la mateixa manera que el silenci, el recés i la llibertat de l’esperit són absolutament desitjables, cal dir que no sempre conflueixen. Per tant, davant l’eventualitat d’un petit soroll, no hem d’abandonar immediatament els llibres ni lamentar-nos per haver perdut aquell dia, sinó que hem de plantar cara a tot allò que ens incomodi i anar adquirint l’hàbit que la nostra concentració pugui vèncer tots els obstacles; si dirigim tota la nostra atenció vers la nostra feina, res del que pugui torbar-nos els ulls i l’oïda no arribarà a la nostra ment. ¿No és ben cert que, molt sovint, un pensament atzarós fa que no veiem els qui ens vénen de cara i, d’aquesta manera, fa que no es desviem del camí? ¿No aconseguiríem el mateix si realment ho volguéssim? No hem de deixar-nos endur per les raons de la peresa. Car, si penséssim que no hem d’estudiar si no estem prou descansat, de bon humor i lliures de tota preocupació, sempre trobaríem alguna excusa. És per això que ja sigui entre la gent, ja sigui en un viatge o bé durant un àpat, cal que el nostre pensament es procuri a si mateix un espai de recés.» [Quintilià, Institució oratòria, X, 3, 28-30]
Francesco Petrarca (1304-1374), Elogi de la vida solitària (De vita solitaria, 1346-c. 1356). Edició i introducció de Jordi Llovet. Traducció de Núria Gómez Llauger. Barcelona: Angle, 2011, p. 58 [I.iii.19]. (El Far; 19)

Déu es diverteix

Atribuït a Francisco de Goya (1746-1828), El colós, 1818-1825. Madrid, Museu del Prado.


«I, sospirant suaument, exhalà: 
“Sabeu? Déu es diverteix.”
I morí.»
André Schwarz-Bart (1928-2006), El darrer just (Le Dernier des justes, 1959). Traducció Joan Oliver. Barcelona, Vergara, 1963, p. 36.


Whistle

El Bosco (Hieronymus Bosch) (c. 1450-1516), El jardí de les Delícies, 1500-1505. Madrid, Museo del Prado.



Always Look on the Bright Side of Life

Some things in life are bad
They can really make you mad
Other things just make you swear and curse.
When you’re chewing on life’s gristle
Don’t grumble, give a whistle
And this’ll help things turn out for the best…

And…always look on the bright side of life…
Always look on the light side of life…

If life seems jolly rotten
There’s something you’ve forgotten
And that’s to laugh and smile and dance and sing.
When you’re feeling in the dumps
Don’t be silly chumps
Just purse your lips and whistle —that’s the thing.

And… always look on the bright side of life…
Always look on the light side of life…

For life is quite absurd
And death’s the final word
You must always face the curtain with a bow.
Forget about your sin —give the audience a grin
Enjoy it —it’s your last chance anyhow.

So always look on the bright side of death
Just before you draw your terminal breath

Life’s a piece of shit
When you look at it
Life’s a laugh and death’s a joke, it’s true.
You’ll see it’s all a show
Keep ‘em laughing as you go
Just remember that the last laugh is on you.

And always look on the bright side of life…
Always look on the right side of life… 

(Come on guys, cheer up!)
Always look on the bright side of life…
Always look on the bright side of life…
(Worse things happen at sea, you know.)
Always look on the bright side of life…
(I mean —what have you got to lose?)
(You know, you come from nothing  —you’re going back to nothing.
What have you lost? Nothing!)
Always look on the right side of life…


Monty Python’s Life of Brian, lletra i música, Eric Idle, 1979.

El cavall de Calígula

Peter Paul Rubens (1577-1640), Les tres Gràcies (1630-1635). Madrid, Museo del Prado.



«Experimentava l’alegria inefable que dóna superar obstacles immensos, el principal dels quals era la incapacitat del seu marit, que ara per ara només ella coneixia. Fer triomfar un home mediocre! És per a una dona, com per als reis, donar-se un gust que sedueix tant els grans actors i que consisteix a representar cent vegades una obra dolenta. És l’embriaguesa de l’egoisme! Equival en certa manera a les saturnals del poder. El poder només es demostra a ell mateix la seva pròpia força cometent l’arbitrarietat de coronar algun absurd amb el llorer de l’èxit, insultant el geni, l’única força que el poder absolut no pot atènyer. La coronació del cavall de Calígula, aquella farsa imperial, ha tingut i tindrà sempre un gran nombre de representacions.»
Honoré de Balzac (1799-1850). Esplendors i misèries de les cortesanes (1847). Traducció de Núria Petit. Barcelona: Destino, 2010, p. 496.


Nosce Te Ipsum

Albrecht Dürer (1471-1528), Eva (1507). Madrid, Museo del Prado.


Balada
Sé veure la mosca dins la llet,
Sé reconèixer l’home pel vestit,
Sé distingir el bon temps del dolent,
Sé veure la poma al pomer,
Sé reconèixer l’arbre per la resina,
Sé veure quan tot s’assembla,
Sé distingir qui treballa de qui descansa,
Sé de tot menys de mi mateix.
Sé veure el gipo al coll,
Sé reconèixer el monjo pel seu hàbit,
Sé veure l’amo pel seu criat,
Sé reconèixer la monja pel seu vel,
Sé quan algú parla en argot,
Sé veure els xımples farts de bledes,
Sé reconèixer el vi a la bóta,
Sé de tot menys de mi mateix.
Sé distingir el cavall del matxo,
Sé veure quin fardell porten,
Sé distingir Eatriu de Bet,
Sé comptar amb les peces,
Sé distigir entre somni i vigília,
Sé reconèixer els errors dels bohemis,
Sé veure la potestat de Roma,
Sé de tot menys de mi mateix.
Príncep, en el fons ho conec tot.
Sé distingir una faç pàl·lida d’una de bruna,
Sé veure que la Mort ho sega tot:
Sé de tot menys de mi mateix!
François Villon (1431-1463?), Les balades. Trad. d’Andreu Subirats. Barcelona: La Breu Edicions, 2010.
Ballade
Je congnois bien mousche en laict,
Je congnois à la robe l’homme,
Je congnois le beau temps du lait,
Je congnois au pommier la pomme,
Je congnois l’arbre à veoir la gomme,
Je congnois quant tout est de mesmes,
Je congnois qui vesoigne ou chomme,
Je congnois tout fors que moy mesmes.
Je congnois pourpoint au colet,
Je congnois le moyne à la gonne,
Je congnois le maistre au varlet,
Je congnois au voile la nonne,
Je congnois quant pipeur gergonne,
Je congnois folz nourris de cresmes,
Je congnois le vin à la tonne,
Je congnois tout fors que moy mesmes.
Je congnois cheval et mulet,
Je congnois leur charge et leur somme,
Je congnois Bietrix et Belet,
Je congnois gect qui nombre assomme,
Je congnois vision et somme,
Je congnois la faulte des Boesmes,
Je congnois le pouoir de Romme,
Je congnois tout fors que moy mesmes.
Prince, je congnois tout en somme.
Je congnois colorez et blesmes,
Je congnois Mort, qui tout consomme:
Je congnois tout fors que moy mesmes!