Anotació

Allò que fa oblidar-nos, dura sempre tan poc!

Imatge

Amber Valletta by Irving Penn, New York, 1996.

 

FALCONERIA

 

Ara sóc un falcó i sobre la mà m’aferro

del meu senyor. Respiro l’aire net del matí

i l’olor del vellut i les martes, la suor dels cavalls,

el fenc petjat, els vapors

que pugen de la terra.

Herbes i flors menudes, tapís gemat que veuré

des de dalt, quan en cercles, magnificent,

observi els meus dominis, la prada, els arbrissons,

el rierol, la llebre esmunyedissa.

I els cavalls, els gossos i el senyor,

amb els seus cavallers i el falconer major,

patges i servidors, tots iguals de petits,

repartits sobre el prat…

Ara el senyor m’ha dit: vull una llebre grossa,

flairosa de llentiscle (el meu senyor és poeta),

mentre m’acaronava el plomatge amb el dit.

Jo em sento emperador, enfilat a la mà del senyor,

amb la meva caputxa de cuir plena de cintes.

Hi ha moviment, xivarri, renills i piafar,

i els mossos de canilla que deslliguen i aquissen els gossos.

Ja s’acosta el moment, el senyor m’amanyaga,

vol una llebre grossa, flairosa de llentiscle

(jo també sóc poeta). El cor em bat amb forca.

I ara, en aquests moments, jo sóc l’amo i senyor

del món i de la gent. Tots a dins del meu cercle,

pendents de mi, esperant com em perdo i retorno,

com el meu vol es va cenyint, calcula,

veu la llebre temorenca.

Els ulls són com sagetes, les urpes s’aguditzen

i un vertigen dolcíssim m’aclapara.

Cel i terra són u, arbres i núvols, l’herba i la pell

esquerpa de la llebre. No veig res, una forca

se m’endu cap avall, cap al pou del no-res,

i baixo com un llamp. Per quina

voluntat em regeixo?

Quina és la força obscura que se m’endu, quins fils

mouen les meves ales, quin foc

pot escalfar

tant la sang del meu cos?

Ara, a les urpes, ja hi tinc la llebre morta,

olorosa de terra i de llentiscle.

Tot s’ha acabat, ja s’ha ensorrat l’imperi.

El falconer major em deixarà esquinçar un tros de fetge càlid…

Riurà el senyor amb els seus amics, després,

amb el meu caputxot tot ple de cintes,

em sentiré ridícul.

Allò que fa oblidar-nos, dura sempre tan poc!

 

Narcís Comadira, Enigma (1985).

 

 

Mamuts

Margaret Bourke-White (1904-1971), Mohandas Gandhi (1946).

«Naixem i morim sols, i també vivim sols. Però les experiències serioses de la solitud dels altres, formalitzades, és a dir, convertides en literatura, convertides en poemes, ens fan companyia.»


Narcís Comadira, Marques de foc. Els poemes i els dies. Badalona: Ara Llibres, 2012, p. 231.



Chi è questa che vèn, ch’ogn’om la mira

Brigitte Bardot, 1958.



Qui és la que ara ve, que tothom mira,
que, de claror, l’aire fa tremolar
i amb ella porta Amor, tant, que parlar
ningú no pot, però tothom sospira?

Déu, i què sembla quan els seus ulls gira!
Ho digui Amor, que jo no ho sé contar:
amb tanta humilitat la dona va
que a tot, pel seu contrast, jo li dic ira.

No és pot contar la seva captinença,
que s’inclina al seu pas tota virtut
i la beutat com a dea la mostra.

Mai no ha pujat tan alta la ment nostra
i mai no ens ha tocat tanta salut
com en fer d’ella clara coneixença.

Guido Cavalcanti, Poesia italiana. Antologia del seglexii al xix. A cura de Narcís Comadira, Barcelona, Edicions 62 i La Caixa, 1985, p. 42.


Chi è questa che vèn, ch’ogn’om la mira,
che fa tremar di chiaritate l’âre
e mena seco Amor, sì che parlare
null’ omo pote, ma ciascun sospira?

O Deo, che sembra quando li occhi gira,
dical’ Amor, ch’i’ nol savria contare:
cotanto d’umiltà donna mi pare,
ch’ogn’altra ver’ di lei i’ la chiam’ ira.

Non si poria contar la sua piagenza,
ch’a le’ s’inchin’ ogni gentil vertute,
e la beltate per sua dea la mostra.

Non fu sì alta già la mente nostra
e non si pose ’n noi tanta salute,
che propiamente n’aviàn conoscenza.


Guido Cavalcanti(c. 12581300), Rime, IV.

Per Sant Pau, una hora hi cau

Eliseu Meifrèn (1858-1940), Marina.



Matí feliç
Per la Dolors Folch,
a la manera de Lu Yu
M’aixeco tard, esmorzo
fruita i torrades i cafè,
mantega i melmelada.
Vaig al mercat, compro tomates,
mongetes tendres i un cap-roig.
Torno a casa i ho endreço.
Ara sóc vora mar, al xiringuito.
Mentre em bec una canya
de cervesa glaçada, contemplo
com van d’aquí d’allà,
sobre l’aigua de líquid lapislàtzuli,
les veles ociosos.
                            I escric.
Narcís Comadira, Lent (2012). 


Petita cambra…

Vincent van Gogh (1853-1890), El dormitori de van Gogh a Arles (1888). Amsterdam, Van Gogh Museum.


Petita cambra que vas ésser un port
a les greus tempestats meves diürnes,
ets ara font de llàgrimes nocturnes
que, el jorn, celades per vergonya port!
Oh petit llit, repòs meu i conhort
en tants afanys, amb quin dol, quin desori,
Amor les gerres vessa amb mans de vori,
cruels només amb mi, i amb tan gran tort!
Si deixo el meu redós i el meu joquer,
em deixo a mi: deixo aquell pensament
que, abans, seguint-lo, se m’enduia en vol.
En gent vulgar, a mi tan desplaent,
(qui ho hagués dit?), jo busco el meu recer:
tanta por tinc de retrobar-me sol.
Francesco Petrarca, Poesia italiana. Antologia del segle xiial xix. A cura de Narcís Comadira, Barcelona, Edicions 62 i La Caixa, 1985, p. 78.
O cameretta che già fosti un porto
a le gravi tempeste mie diürne,
fonte se’ or di lagrime nocturne,
che ’l dí celate per vergogna porto.

O letticciuol che requie eri et conforto
in tanti affanni, di che dogliose urne
ti bagna Amor, con quelle mani eburne,
solo ver ’me crudeli a sí gran torto!

Né pur il mio secreto e ’l mio riposo
fuggo, ma piú me stesso e ’l mio pensero,
che, seguendol, talor levommi a volo;

e ’l vulgo a me nemico et odïoso
(chi ’l pensò mai?) per mio refugio chero:
tal paura ò di ritrovarmi solo.

Francesco Petrarca (1304-1374), Canzoniere (1336-1374), ccxxxiv.