Anotació

Dolç és viure, veure i sentir

NASA-Apollo8-Dec24-Earthrise

Earthrise, taken on December 24, 1968, by Apollo 8 astronaut William Anders.

 

 

 

Cala Gentil

 

Sobre la cinta de blanca arena,
que besa l’aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
remor suau…
Oh, dolç estatge de bellesa i pau!

Un aquí troba la llum més clara,
les colors vàries de to més viu;
pura delícia de tot s’hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
tot hi somriu…
Oh, de mos càntics inefable niu!

Per puigs i serres s’acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla,
ni el fred hivern…
Oh, Paradís que apar al món extern!

Si aquí s’acosta qualque mal dia
de nuvolades amb negre estol,
sols hi duu tendra melancolia,
com una verge sense alegria
que en pau es dol…
Oh, bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d’humana felicitat;
després de tomba vaig somiar-hi
a on tindria més solitari
repòs més grat…
Oh, lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l’aigua de purs miratges
al ritme eòlic d’aquestes platges
tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir.

Què hi fa? D’aquesta cala opalina
prou el misteri n’hauré gustat,
mentre ara, a l’hora que el sol declina,
m’hi sent confondre dins la divina
serenitat…
Oh, dolç moment; oh, glop d’eternitat!

 

Miquel Costa i Llobera (1854-1922)

 

 

 

 

 

 

 

Anotació

Cor que bategues… avant!

Poster del Festival de Woodstock

Pòster del Festival de Woodstock
Joventut

I
No sé quin desig sens mida
del fons del cor m’ha brollat;
no sé quins somnis me’n duen
tot sol, ribera de mar…
No sé què em diuen les ones
amb son gemec incessant,
que ressona dins ma vida
com no hi ressonava abans.
Les ones ‘par que demanin
qualque cosa que no es sap;
i mon cor també demana
com les ones de la mar.

II
¿On va la vela tan blanca
perduda en l’abisme blau?
¿On fugen les orenelles
sobre les ones volant?
Ah! Damunt aquesta platja
jo sempre, sempre romanc:
i aquesta terra és tan curta!…
i el món, tan ample, tan gran!…
Perdona, pàtria, perdona;
mes per veure i córre’ espai
lluny de tes costes sagrades
voldria fugir volant!

III
A l’ermita de les penyes
sovint anava a resar,
sovint mon cor reposava
dins aquella ombra de pau;
llavores sempre tranquila
la meva ànima d’infant
igual sempre llambrejava
com la llàntia d’un altar;
ara hi tom, i ma pregària
puja més viva que abans,
però a l’ombra de l’ermita
ja no m’hi besa la pau.

IV
Com dins un camp de roselles
papallons negres i blancs
penes i goigs aletegen
de ma vida en lo nou camp;
mos pensaments fugen, fugen
lluny del niuet de la llar,
cap a la terra promesa
que he mig vista somiant.
Voladores fugitives
que la ribera deixau,
¿trobaré jo com vosaltres
la terra de més enllà?

V
Oh! Jo t’he vista, t’he vista,
santa llum de l’ideal,
resplendir entre les boires
de l’horitzó llunyedà.
Sense voler he passada
la porta de l’hort tancat
on amb penes i ventures
jugaven mos tendres anys.
Per l’ample camp de la vida
gojós i trist ja me’n vaig…
Brilla a mos ulls sempre pura,
santa llum de l’ideal!

VI
Anys volguts de la innocència,
blanques ombres del passat,
quan cremi l’ardor del dia
vostre record vos deman…
Adéu! Lo sol ja se’n puja
rogent per la immensitat.
Oh, que és de nova la vida!
Oh, que n’és d’ample l’espai!
Dau-me el bàcul de romiatge,
que és hora de caminar…
Senyor, Senyor, beneïu-me!
Cor que bategues… avant!

                                                                  1875

Miquel Costa i Llobera (1854-1922)