Anotació

D’aquest foll delit de viure, / ¿quin vivent ne sap quelcom?

Vintage Beauty

 

 

 

L’estranya amor

 

Al retrat inconegut,
bella dama, flor de França,
sou encar sense minvança
en la vostra joventut.
Conserveu la ploma en testa
i el mirall en una mà,
i en el pit, dormida, resta
una flor que no es badà.
La finestra, encara oberta,
dóna sempre a aquell país
de polsina d’or incerta;
i per terra, en el tapís,
—flors d’argent, fons escarlata—
fa la roda un gran paó
i el bell ròssec se us dilata
del vestit murmurador.
Heu tingut, dama exquisida,
nada en segles llunyedans,
dolços ulls d’embadalida,
cabells d’or, llavis sagnants;
heu estat gorjaflorida,
els robins en coll i mans
se us tornaven més brillants,
que la sang els dava vida;
de brocats éreu cenyida,
que l’alè féu onejants.
D’aquest foll delit de viure,
¿quin vivent ne sap quelcom?
¿Què s’han fet boca i somriure,
bella dama sense nom?

 

Josep Carner (1884-1970), La inútil ofrena (1924) [text de Poesia 1957, ed. Jaume Coll].

 

 

 

 

 

 

Anuncis
Anotació

Tant sospirar, tant somiar!

ad_236938443

Emma Watson in Vanity Fair (March 2017). Photograph by Tim Walker.

 

 

Confidència

 

Tant sospirar, tant somiar!,
i el dia, inútil, se me’n va.

Sóc un amic massa garlaire
del pi, l’ocell i l’aire;

senyor tan sols,
en un atzar passat de pressa,
de borrissols i plomissols
que un raig de sol travessa.

 

 

Josep Carner (1884-1970), Poesia, text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 985. [Absència, 1957].

 

 

Anotació

Dir molt en un mig dir, seria mon afany

Antonio Garduño. Nahui Olin

Antonio Garduño. Nahui Olin.

 

El noble do

 

Puix m’heu lliurat, senyora, per amistat fidel,

un llibre de poemes del vell país del Cel,

 

 me n’aniré, tot fent-ne girar les fulles grogues,

vora un estany, bessó del cel, cenyit de bogues:

 

 allà seran els versos, al caire d’un safir,

fulloles i brotons moguts per un sospir.

 

 Ara que ja mon cap és esquitxat de cendra,

encara vull saber i encara desaprendre.

 

 Dir molt en un mig dir, seria mon afany.

I perquè passi un signe de mi damunt l’estany,

 

 em bastarà un palet molt lleu, color de rosa

(on, tota amagadissa, l’eternitat es posa),

 

 perquè em dibuixi un ròdol —a penes nat, perdut—

en l’aigua del silenci i de la solitud.

 

 

Josep Carner (1884-1970), Poesia. Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 822 [Cor quiet].