Anotació

Les “belles maneres”

BRIGITTE BARDOT

Brigitte Bardot by Sam Levin, 1967.

 

«A França la hipocresia s’elabora amb l’educació; és inherent, podríem dir, a la possessió de les “belles maneres” i va gairebé sempre acompanyada d’un vistós color polític o social. Hi ha la hipocresia religiosa, la hipocresia dels principis socials, de la propietat, de la família, del govern i, en els darrers temps, fins i tot ha nascut una nova forma d’hipocresia: la de l’“ordre”. Si no es pot dir d’aquesta nova mena d’hipocresia que sigui una convicció, com a mínim és una bandera entorn de la qual s’aplega una munió de gent que troba gust a demostrar la seva hipocresia d’aquesta manera i no pas d’una altra. Són hipòcrites conscientment, és a dir, saben que ho són i, per sobre de tot, saben que els altres tampoc ho ignoren. A judici del burgès francès, el món no és altra cosa que una immensa escena on té lloc una representació teatral inacabable en la qual un hipòcrita dóna la rèplica a un altre. Aquesta hipocresia és una invitació a la decència, al decòrum, a les polides formes exteriors i, principalment, un fre. No precisament per a aquells que la practiquen a les altures, sinó per a aquells que sense fer-ho s’atrafeguen al fons de l’olla quotidiana. La hipocresia preserva la societat del paroxisme de les passions i constitueix el darrer privilegi d’una limitada minoria. Mentre el desenfrenament de les passions no surti de cercles reduïts i fermament organitzats, no tan sols és innocu, sinó que fins i tot manté i nodreix la tradició de la distinció, la qual desapareixeria sense deixar rastre si no existissin un cert nombre de cabinets particuliers on es conrea a totes hores, independentment del culte de la hipocresia oficial. El desenfrenament, però, comença a ser vertaderament perillós així que es fa assequible a tothom i s’uneix al dret de cadascú de fer efectives les pròpies exigència, i demostrar-ne la legalitat i la naturalitat. Sorgeixen així noves capes socials que aspiren, si no a desbancar completament les velles, almenys a restringir-les en un grau considerable. La demanda de cabinets particuliers augmenta llavors de tal manera que, al capdavall, s’imposa la pregunta: no seria més senzill, en un futur, prescindir-ne? D’aquestes complicacions indesitjades neix la hipocresia sistemàtica de la classe directiva de la societat francesa, que, no acontentant-se amb el terreny dels costum, envaeix el de la legalitat, i, d’un senzill hàbit social, en fa una llei de força coercitiva.

En aquest respecte legal a la hipocresia es basa, amb poques excepcions, tot el teatre francès contemporani. L’heroi de les millors peces dramàtiques franceses, és a dir, d’aquelles que assoleixen l’èxit més delirant precisament per l’extraordinari realisme amb què pinten les vileses humanes, es guarda sempre alguns minuts al final per dissimular tals vileses amb frases ressonants al voltant de la santedat i la dolcesa de la bona gent. Jo pot embrutar Adèle el llit marital en el transcurs de quatre actes sencers, que al cinquè li caldrà declarar, en veu ben alta, que la llar familiar és l’única cosa sagrada i l’únic lloc on la dona francesa pot esperar la felicitat. Pregunteu-vos ara: què faria Adèle, si l’autor es proposés d’allargar el seu drama amb cinc actes més, i podreu respondreu-us, sense por a errar, que en el transcurs dels quatre actes següents Adèle seguirà ofenent el llit marital, i al cinquè tornarà a adreçar-se al públic amb la mateixa declaració. I no és pas una senzilla suposició, no. Només cal traslladar-se del Théâtre Français al Gymnase i d’allà al Vaudeville o bé al Varietés, per persuadir-se que Adèle arreu insulta de la mateixa manera el llit marital i arreu, en acabar, declara que aquell mateix llit és l’únic altar venerable per a una dona francesa. I aquest comportament ha penetrat fins a tal punt en els costums, que ja ningú no és capaç de remarcar que inclou la contradicció més absurda, que la realitat de la vida apareix junta amb la realitat de la hipocresia i que ambdues es donen la mà i es confonen fins a l’extrem que arriba a ser difícil de dir quina d’aquestes dues realitats té més dret a ser reconeguda.»

 

 

Xedrín [Mikhaïl Ievgràfovitx Saltikov] (1826-1889), La família Golovliov [1876]. Traducció original de Francesc Payarols, revisada i actualitzada per Ana Guelbenzu. Barcelona: Marbot, 2014, cap. III, pp. 123-125.

 

 

 

 

Anuncis
Anotació

La soledat implacable i la trista ociositat

Youth.-La-giovinezza_imagefullwide

Cartell de la pel·lícula Youth (La giovinezza, 2015) de Paolo Sorrentino, protagonitzada per Michael Caine i Harvey Keitel.

 

«La soledat implacable i la trista ociositat, vet aquí els dos enemics amb què es va trobar cara a cara, i amb els quals havia forçosament de compartir, per sempre més, la seva vellesa.»

 

Xedrín [Mikhaïl Ievgràfovitx Saltikov] (1826-1889), La família Golovliov [1876]. Traducció original de Francesc Payarols, revisada i actualitzada per Ana Guelbenzu. Barcelona: Marbot, 2014, cap. III, p. 116.

 

 

Anotació

Què seria d’elles?

This image courtesy of New York Magazine shows the cover of the July 27-Aug 9, 2015 edition featuring 35 women who have accused Bill Cosby of sexual assault. Thirty-five women who allege they were sexually assaulted by US comedy legend Bill Cosby were united July 27, 2015 on a magazine cover to tell startlingly similar stories of abuse. They include models, waitresses, Playboy bunnies and women who used to work in show business. One says he raped her while she was grief stricken over the recent death of her six-year-old son. The New York magazine cover story is the largest expose yet of alleged abuse from nearly 50 women who have publicly accused Cosby of assault from the 1960s to 1996 across the United States. Cosby, a pioneering African-American comedian who played a beloved family doctor on the hit 1980s sitcom "The Cosby Show," has become a pariah in the wake of the snowballing scandal. Despite being interviewed separately, many of their stories are startlingly similar: that the famed comedian drugged them, then assaulted or raped them while they were barely conscious.  AFP PHOTO / AMANDA DEMME / NEW YORK MAGAZINE == RESTRICTED TO EDITORIAL USE / MANDATORY CREDIT: "AFP PHOTO / HANDOUT / AMANDA DEMME / NEW YORK MAGAZINE "/ NO MARKETING / NO ADVERTISING CAMPAIGNS / DISTRIBUTED AS A SERVICE TO CLIENTS ==  ####################AMANDA DEMME

This image of New York Magazine shows the cover of the July 27-Aug 9, 2015 edition featuring 35 women who have accused Bill Cosby of sexual assault. Photo: Amanda Demme.

 

 

«Què seria d’elles? Aquesta pregunta l’abassegava, importuna, a totes hores; i, tanmateix, ni aquest interrogant, ni d’altres de més esfereïdors no són capaços de deturar aquell que té deler de llibertat.»

Xedrín [Mikhaïl Ievgràfovitx Saltikov] (1826-1889), La família Golovliov [1876]. Traducció original de Francesc Payarols, revisada i actualitzada per Ana Guelbenzu. Barcelona: Marbot, 2014, cap. III, p. 115.

 

 

 

Anotació

L’ànima humana

April’s revolution’s propaganda poster. Portugal.

April’s revolution’s propaganda poster. Portugal.

 

 

«Va comprendre que en l’ànima humana s’amaguen certes aspiracions innates que, per més anys que passin latents, un cop desvetllades conduiran l’home, amb una força irresistible, cap allà on hi hagi un raig de vida, l’aparició del qual els seus ulls porten temps cercant entre les tenebres profundes i implacables del present.»

 

Xedrín [Mikhaïl Ievgràfovitx Saltikov] (1826-1889), La família Golovliov [1876]. Traducció original de Francesc Payarols, revisada i actualitzada per Ana Guelbenzu. Barcelona: Marbot, 2014, cap. III, p. 115.

 

 

 

Anotació

El Partit de Judes

GRA008. MADRID, 21/07/2015.- El secretario general de Unió Democrática de Cataluña, Ramón Espadaler (d), conversa con el presidente de Unió, Josep Antoni Duran Lleida, quien le ha presentado hoy en un desayuno informativo organizado por el Fórum Europa donde ha pronunciado una conferencia. EFE/Emilio NaranjoMossèn Duran i Lleida i el seu acòlit, el sagristà Espadaler, líders d’Unio (branca Hòstia Santa).

 

 

«No calia res, res no calia.»

Xedrín [Mikhaïl Ievgràfovitx Saltikov] (1826-1889), La família Golovliov [1876]. Traducció original de Francesc Payarols, revisada i actualitzada per Ana Guelbenzu. Barcelona: Marbot, 2014, cap. I, p. 59.