Anotació

We can do no other way.

ESDDrBEre9g

L’acte “la República al centre del Món” amb el Canigó al fons. Perpinyà, 29 febr. 2020. Foto: fotomontaner.

 

 

«La consciència ens obliga a fer el que fem; no podem fer altra cosa.»

 

«What we do we are conscience bound to do; we can do no other way.»

 

 

Harriet Beecher Stowe (1811-1896), La cabana de l’oncle Tom [Uncle Tom’s Cabin, 1852]. Traducció d’Alba Dedeu. Martorell: Adesiara, 2019, p. 273 (XVII. «La defensa de l’home lliure»).

 

 

 

 

Anotació

le pire des virus

90

«El pitjor dels virus és l’Estat.»

 

 

«Quin gloriós Ruedo Ibérico no hauria escrit don Ramón amb la classe política d’avui, tan afluent de pillets, de subnormals i de tenors?»

 

Joan Fuster, Viure per viure. Els articles d’El País (1979-1986). València: Universitat de València, 2005, p. 57 («Coses que es veuen al carrer»)

 

 

 

 

 

Anotació

Dolç és viure, veure i sentir

NASA-Apollo8-Dec24-Earthrise

Earthrise, taken on December 24, 1968, by Apollo 8 astronaut William Anders.

 

 

 

Cala Gentil

 

Sobre la cinta de blanca arena,
que besa l’aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
remor suau…
Oh, dolç estatge de bellesa i pau!

Un aquí troba la llum més clara,
les colors vàries de to més viu;
pura delícia de tot s’hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
tot hi somriu…
Oh, de mos càntics inefable niu!

Per puigs i serres s’acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla,
ni el fred hivern…
Oh, Paradís que apar al món extern!

Si aquí s’acosta qualque mal dia
de nuvolades amb negre estol,
sols hi duu tendra melancolia,
com una verge sense alegria
que en pau es dol…
Oh, bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d’humana felicitat;
després de tomba vaig somiar-hi
a on tindria més solitari
repòs més grat…
Oh, lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l’aigua de purs miratges
al ritme eòlic d’aquestes platges
tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir.

Què hi fa? D’aquesta cala opalina
prou el misteri n’hauré gustat,
mentre ara, a l’hora que el sol declina,
m’hi sent confondre dins la divina
serenitat…
Oh, dolç moment; oh, glop d’eternitat!

 

Miquel Costa i Llobera (1854-1922)