Qualsevol nit pot sortir el sol

Salvador Dalí (1904-1989), Somni causat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana un segon abans de despertar (1944). Madrid, Museu Thyssen-Bornemisza.



Oh, benvinguts, passeu, passeu
Fa una nit clara i tranquil·la,
hi ha la lluna que fa llum.
Els convidats van arribant
i van omplint tota la casa…
de colors i de perfums.
Heus aquí la Blancaneus,
en Pulgarcito, els Tres Porquets,
el gos Snoopy i el seu secretari Emili
i en Simbad,
l’Alí Babà i en Gulliver.
Oh, benvinguts, passeu, passeu
de les tristors en farem fum.
Que casa meva és casa vostra
si és que hi ha… cases d’algú.
Hola Jaimito i Doña Urraca
i en Carpanta i Barba Azul
i Frankenstein i l’Home Llop
i el Comte Dràcula i Tarzan
la Mona Xita i Peter Pan.
La senyoreta Marieta de l’Ull Viu
ve amb un soldat,
els Reis d’Orient, Papa Noel,
el Pato Donald i en Pasqual,
la Pepa Maca i Superman.
Oh, benvinguts, passeu, passeu
de les tristors en farem fum.
Que casa meva és casa vostra
si és que hi ha… cases d’algú.
Bona nit, senyor King Kong
senyor Asterix i en Taxi Key
Roberto Alcázar i Pedrín
l’Home del Sac i en Patufet,
senyor Charlot, senyor Obelix.
En Pinotxo ve amb la Monyos
agafada del bracet,
hi ha la dona que ven globus,
hi ha la Família Ulisses
i el Capitán Trueno amb patinet.
Oh, benvinguts, passeu, passeu
de les tristors en farem fum.
Que casa meva és casa vostra
si és que hi ha… cases d’algú.
I a les dotze han arribat
la Fada Bona i Ventafocs,
Tom i Jerry,
la Bruixa Calixta,
Bamby i Moby Dick
i l’Emperadriu Sisí.
I Mortadelo i Filemón
i Guillem Brawn i Guillem Tell.
La Caputxeta Vermelleta,
el llop ferotge i el Caganer…
en Cocoliso i en Popeye.
Oh, benvinguts, passeu, passeu.
Ara ja no hi falta ningú,
o potser sí, ja me n’adono
que tan sols hi faltes tu …
També pots venir si vols,
t’esperem, hi ha lloc per a tots.
El temps no compta ni l’espai…
qualsevol nit pot sortir el sol!
Jaume Sisa, Qualsevol nit pot sortir el sol, 1975.
Anuncis

Bn Ndl

Miquel Àngel (1475-1564), Sibil·la Dèlfica (1510). Vaticà, Capella Sixtina.


El Cant de la Sibil·la (s. xiii)
Lo jorn del Judici
parrà qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei universal,
home i ver Déu eternal,
del cel vindrà per a jutjar
i a cada u lo just darà.
Gran foc del cel davallarà;
mars, fonts i rius, tot cremarà.
Daran los peixos horribles crits
perdent los seus naturals delits.
Ans del Judici l’Anticrist vindrà
i a tot lo món turment darà,
i se farà com Déu servir,
i qui no el crega farà morir.
Lo seu regnat serà molt breu;
en aquell temps sots poder seu
moriran màrtirs tots a un lloc
aquells dos sants, Elies i Enoc.
Lo sol perdrà sa claredat
mostrant-se fosc i entelat,
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.
Als mals dirà molt agrament:
—Anau, maleits, en el turment!
anau-vos-ne en el foc etern
amb vòstron príncep de l’infern!
Als bons dirà:—Fills meus, veniu!
benaventurats posseïu
el regne que us he aparellat
des que lo món va esser creat!
Oh humil Verge! Vós qui heu parit
Jesús Infant aquesta nit,
a vòstron Fill vullau pregar
que de l’infern vulla’ns lliurar!
Lo jorn del Judici
parrà qui haurà fet servici.
Rosa Zaragoza canta el Cant de la Sibil·la:
Jordi Savall (dir.), Montserrat Figueras & La Capella Reial de Catalunya canten la Sibil·la Llatina:


Serafí

Joan Miró (1893-1983), Bleu II (1961). París, Centre national d’art et de culture Georges-Pompidou.


Serafín, que con dulce harmonía
la vida que nace requebrando estás;
cántale glorias mirándole en penas,
que amante y quejoso, su alivio es un ¡ay!
¡Ay, ay, ay!
Tan fragrantes, lucientes y bellas
en cielo y en tierra distantes se ven
las estrellas vestir de colores,
las flores brillar y las selvas arder.
Hoy el hombre suspenso y absorto
ignora, cobarde, lo mismo que ve:
pues mirar tan divino lo humano
es cosa que apenas se puede entender.
Una noche de siglos tan largos
dobladas las luces habrá menester,
y por eso amanecen dos soles
que bañan de luz el portal de Belén.
Joan Cererols (1618-1676), Serafín que con dulce harmonía.





Giant Crapper

Caganer enorme, obra de l’artista britànic Antony Gormley. Fotografia: Koen Van Weel-EPA. Lelystad, Països Baixos, 2010.


«Aquesta figura era obligada en els pessebres vuitcentistes, car la gent deia que amb la seva deposició femava la terra del pessebre, que esdevenia fecunda i assegurava el pessebre per a l’any següent i amb ell la salut i la tranquil·litat de cos i d’ànima que cal per a fer el pessebre, amb el goig i l’alegria que comporta el Nadal vora la llar.
»Fer figurar aquest homenet en el pessebre portava sort i alegria i no fer-ho comportava desventura. Era obligat que el personatge portés barretina i fumés amb pipa, feta d’una engruna de filferro que simulava el broquet i d’una miqueta de fang, que volia ésser el buc amb el tabac.»
Joan Amades, El pessebre. Tradició popular i art pessebrista (1959).


El cavall de Calígula

Peter Paul Rubens (1577-1640), Les tres Gràcies (1630-1635). Madrid, Museo del Prado.



«Experimentava l’alegria inefable que dóna superar obstacles immensos, el principal dels quals era la incapacitat del seu marit, que ara per ara només ella coneixia. Fer triomfar un home mediocre! És per a una dona, com per als reis, donar-se un gust que sedueix tant els grans actors i que consisteix a representar cent vegades una obra dolenta. És l’embriaguesa de l’egoisme! Equival en certa manera a les saturnals del poder. El poder només es demostra a ell mateix la seva pròpia força cometent l’arbitrarietat de coronar algun absurd amb el llorer de l’èxit, insultant el geni, l’única força que el poder absolut no pot atènyer. La coronació del cavall de Calígula, aquella farsa imperial, ha tingut i tindrà sempre un gran nombre de representacions.»
Honoré de Balzac (1799-1850). Esplendors i misèries de les cortesanes (1847). Traducció de Núria Petit. Barcelona: Destino, 2010, p. 496.