Mes: Desembre de 2010

Qualsevol nit pot sortir el sol

Salvador Dalí (1904-1989), Somni causat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana un segon abans de despertar (1944). Madrid, Museu Thyssen-Bornemisza.



Oh, benvinguts, passeu, passeu
Fa una nit clara i tranquil·la,
hi ha la lluna que fa llum.
Els convidats van arribant
i van omplint tota la casa…
de colors i de perfums.
Heus aquí la Blancaneus,
en Pulgarcito, els Tres Porquets,
el gos Snoopy i el seu secretari Emili
i en Simbad,
l’Alí Babà i en Gulliver.
Oh, benvinguts, passeu, passeu
de les tristors en farem fum.
Que casa meva és casa vostra
si és que hi ha… cases d’algú.
Hola Jaimito i Doña Urraca
i en Carpanta i Barba Azul
i Frankenstein i l’Home Llop
i el Comte Dràcula i Tarzan
la Mona Xita i Peter Pan.
La senyoreta Marieta de l’Ull Viu
ve amb un soldat,
els Reis d’Orient, Papa Noel,
el Pato Donald i en Pasqual,
la Pepa Maca i Superman.
Oh, benvinguts, passeu, passeu
de les tristors en farem fum.
Que casa meva és casa vostra
si és que hi ha… cases d’algú.
Bona nit, senyor King Kong
senyor Asterix i en Taxi Key
Roberto Alcázar i Pedrín
l’Home del Sac i en Patufet,
senyor Charlot, senyor Obelix.
En Pinotxo ve amb la Monyos
agafada del bracet,
hi ha la dona que ven globus,
hi ha la Família Ulisses
i el Capitán Trueno amb patinet.
Oh, benvinguts, passeu, passeu
de les tristors en farem fum.
Que casa meva és casa vostra
si és que hi ha… cases d’algú.
I a les dotze han arribat
la Fada Bona i Ventafocs,
Tom i Jerry,
la Bruixa Calixta,
Bamby i Moby Dick
i l’Emperadriu Sisí.
I Mortadelo i Filemón
i Guillem Brawn i Guillem Tell.
La Caputxeta Vermelleta,
el llop ferotge i el Caganer…
en Cocoliso i en Popeye.
Oh, benvinguts, passeu, passeu.
Ara ja no hi falta ningú,
o potser sí, ja me n’adono
que tan sols hi faltes tu …
També pots venir si vols,
t’esperem, hi ha lloc per a tots.
El temps no compta ni l’espai…
qualsevol nit pot sortir el sol!
Jaume Sisa, Qualsevol nit pot sortir el sol, 1975.
http://www.goear.com/listen/157b726/qualsevol-nit-pot-sortir-el-sol-jaume-sisa

Bn Ndl

Miquel Àngel (1475-1564), Sibil·la Dèlfica (1510). Vaticà, Capella Sixtina.


El Cant de la Sibil·la (s. xiii)
Lo jorn del Judici
parrà qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei universal,
home i ver Déu eternal,
del cel vindrà per a jutjar
i a cada u lo just darà.
Gran foc del cel davallarà;
mars, fonts i rius, tot cremarà.
Daran los peixos horribles crits
perdent los seus naturals delits.
Ans del Judici l’Anticrist vindrà
i a tot lo món turment darà,
i se farà com Déu servir,
i qui no el crega farà morir.
Lo seu regnat serà molt breu;
en aquell temps sots poder seu
moriran màrtirs tots a un lloc
aquells dos sants, Elies i Enoc.
Lo sol perdrà sa claredat
mostrant-se fosc i entelat,
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.
Als mals dirà molt agrament:
—Anau, maleits, en el turment!
anau-vos-ne en el foc etern
amb vòstron príncep de l’infern!
Als bons dirà:—Fills meus, veniu!
benaventurats posseïu
el regne que us he aparellat
des que lo món va esser creat!
Oh humil Verge! Vós qui heu parit
Jesús Infant aquesta nit,
a vòstron Fill vullau pregar
que de l’infern vulla’ns lliurar!
Lo jorn del Judici
parrà qui haurà fet servici.
Rosa Zaragoza canta el Cant de la Sibil·la:
http://www.goear.com/listen/fbabbec/el-cant-de-la-sibil-rosa-zaragoza
Jordi Savall (dir.), Montserrat Figueras & La Capella Reial de Catalunya canten la Sibil·la Llatina:
http://www.goear.com/listen/44b7745/el-cant-de-la-sibilla-figuerassavall


Serafí

Joan Miró (1893-1983), Bleu II (1961). París, Centre national d’art et de culture Georges-Pompidou.


Serafín, que con dulce harmonía
la vida que nace requebrando estás;
cántale glorias mirándole en penas,
que amante y quejoso, su alivio es un ¡ay!
¡Ay, ay, ay!
Tan fragrantes, lucientes y bellas
en cielo y en tierra distantes se ven
las estrellas vestir de colores,
las flores brillar y las selvas arder.
Hoy el hombre suspenso y absorto
ignora, cobarde, lo mismo que ve:
pues mirar tan divino lo humano
es cosa que apenas se puede entender.
Una noche de siglos tan largos
dobladas las luces habrá menester,
y por eso amanecen dos soles
que bañan de luz el portal de Belén.
Joan Cererols (1618-1676), Serafín que con dulce harmonía.


http://www.goear.com/listen/743f5bc/serafin-que-con-dulce-harmonia-orfeo-daldaia-i-grup-voval-de-camb



Giant Crapper

Caganer enorme, obra de l’artista britànic Antony Gormley. Fotografia: Koen Van Weel-EPA. Lelystad, Països Baixos, 2010.


«Aquesta figura era obligada en els pessebres vuitcentistes, car la gent deia que amb la seva deposició femava la terra del pessebre, que esdevenia fecunda i assegurava el pessebre per a l’any següent i amb ell la salut i la tranquil·litat de cos i d’ànima que cal per a fer el pessebre, amb el goig i l’alegria que comporta el Nadal vora la llar.
»Fer figurar aquest homenet en el pessebre portava sort i alegria i no fer-ho comportava desventura. Era obligat que el personatge portés barretina i fumés amb pipa, feta d’una engruna de filferro que simulava el broquet i d’una miqueta de fang, que volia ésser el buc amb el tabac.»
Joan Amades, El pessebre. Tradició popular i art pessebrista (1959).


El cavall de Calígula

Peter Paul Rubens (1577-1640), Les tres Gràcies (1630-1635). Madrid, Museo del Prado.



«Experimentava l’alegria inefable que dóna superar obstacles immensos, el principal dels quals era la incapacitat del seu marit, que ara per ara només ella coneixia. Fer triomfar un home mediocre! És per a una dona, com per als reis, donar-se un gust que sedueix tant els grans actors i que consisteix a representar cent vegades una obra dolenta. És l’embriaguesa de l’egoisme! Equival en certa manera a les saturnals del poder. El poder només es demostra a ell mateix la seva pròpia força cometent l’arbitrarietat de coronar algun absurd amb el llorer de l’èxit, insultant el geni, l’única força que el poder absolut no pot atènyer. La coronació del cavall de Calígula, aquella farsa imperial, ha tingut i tindrà sempre un gran nombre de representacions.»
Honoré de Balzac (1799-1850). Esplendors i misèries de les cortesanes (1847). Traducció de Núria Petit. Barcelona: Destino, 2010, p. 496.


Virtut pura

Treballador xinès fent un recés per dinar a Hong-Kong, Xina, 2010. Ed Jones/AFP/Getty-Images.


«—L’ordre civil —deia ella— és com un vaixell que transporta un gran nombre de persones, velles i joves, sanes i malaltes, per unes aigües perilloses, encara que s’aixequi un temporal, però en el moment en què el vaixell naufraga es veu qui sap nedar, i fins hi ha bons nedadors que moren en aquestes circumstàncies.
»La majora de les vegades veiem que els emigrats arrosseguen amunt i avall els seus defectes i els seus costums estúpids, i ens en estranyem. Però, tal com la tetera no abandona el viatger anglès en cap dels quatre continents, a la resta dels homes els acompanyen arreu les pretensions arrogants, la vanitat, la desmesura, la impaciència, l’obstinació, la parcialitat en els judicis i les ganes de fer alguna mala passada al proïsme; el frívol s’alegra de fugir com si fes una passejada, i l’insaciable reclama que, fins i tot quan es troba reduït a la condició de captaire, tot estigui a la seva disposició. Que poques vegades se’ns mostra la virtut pura d’una persona que se sent realment empesa a viure pels altres, a sacrificar-se pels altres!»

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Converses d’emigrats alemanys. Traducció de Raül Garrigasait. Barcelona: Alpha, 2010, pp. 13-14. (Clàssics de tots els Temps. Segona Època; 2)



Ho tinc tot i no tinc res

Jo Schwab (*1969), Habitual grace.


Balada del concurs de Blois
Em moro de set vora la font,
Ardent com foc faig petar les dents;
Al meu país sóc foraster;
Al costat d’un braser tremolo roent,
Nu com un cuc, vaig vestit de president;
Ric mentre ploro i espero sense esperança;
Trobo confort en trist desesper,
M’acontento sense cap plaer,
Sóc poderós sense força ni poder,
Ben rebut i rebutjat per tothom.
Res no m’és segur sinó la cosa incerta,
Res no m’és obscur tret d’allò evident,
Cap dubte tinc, només la cosa certa;
I em prenc la ciència com un accident.
Ho guanyo tot i acabo perdent,
De bon matí, dic: «bon vespre!»;
Arrossegant-me per terra tinc por de caure;
Ho tinc tot i no tinc res,
Espero herència sense ser hereu,
Ben rebut i rebutjat per tothom.
Per res no m’esforço i tanmateix em preocupo
D’aconseguir coses que no desitjo;
Qui de mi millor parla és qui més m’irrita,
I qui em diu la veritat, em sembla que m’enganya;
Amic meu és qui em fa creure
Que un cigne blanc és un corb negre,
I el qui m’escanya, crec que m’ajuda;
Veritat i falsia em són una sola cosa;
Tot ho recordo, en res no sé pensar,
Ben rebut i rebutjat per tothom.
Príncep clement, que us plagui també saber
Que entenc moltes coses sense judici ni saviesa;
Vaig a la meva i tota llei acato.
I, què més faig? Què! Reprendre mes penyores,
Ben rebut i rebutjat per tothom.
François Villon (1431-1463?), Les balades. Trad. d’Andreu Subirats. Barcelona: La Breu Edicions, 2010, pp. 122-125.
Ballade du concours de Blois
Je meurs de seuf auprès de la fontaine,
Chault comme feu, et tremble dent à dent;
En mon pays suis en terre loingtaine;
Lez ung brasier frissonne tout ardent;
Nu comme ung ver, vestu en president,
Je riz en pleurs et attens sans espoir;
Confort reprens en triste desespoir;
Je m’esjouÿs et n’ay plasir aucun;
Puissant je suis sans force et sans povoir,
Bien recueully, debouté de chascun.
Riens ne m’est seur que la chose incertaine;
Obscur fors ce qui est tout évident;
Doubte ne fais fors en chose certaine;
Scïence tiens a soudain accident;
Je gaigne tout et demeure perdent;
Au point du jour diz: «Dieu vous doint bon soir!»
Gisant envers j’ay grand paeur de chëoir;
J’ay bien de quoy et si n’en ay pas ung;
Eschoicte actens et d’omme ne suis hoir,
Bien recueully, debouté de chascun.
De riens n’ay soing, si mectz toute m’atayne
D’acquerir biens, et n’y suis pretendent;
Qui mieulx me dit, c’est cil qui plus m’actaine,
Et qui plus vray, lors plus me va bourdent;
Mon ami est qui me faict entendent
D’ung cigne blanc que c’est ung corbeau noir,
Et qui me nuyst, croy qu’i m’ayde a pourvoir;
Bourde, ver(i)té, au jour d’uy m’est tout ung;
Je retiens tout, rien ne sçay concepvoir,
Bien recueully, debouté de chascun.
Prince clement, or vous plaise sçavoir
Que j’entens moult et n’ay sens ne sçavoir;
Parcïal suis, à toutes loys commun.
Que sais-je plus? Quoy? les gaiges ravoir,
Bien recueully, debouté de chascun.

S’i’ fosse foco, ardere’ il mondo

Tigre siberià. En perill d’extinció.


S’i’ fosse foco, ardere’ il mondo;
s’i’ fosse vento, lo tempestarei;
s’i’ fosse acqua, i’ l’annegherei;
s’i’ fosse Dio, manderei l’en profondo;
s’i’ fosse papa, serei allor giocondo,
ché tutti cristïani embrigarei;
s’i’ fosse ‘mperator, sa’ che farei?
a tutti mozzarei lo capo a tondo.
S’i’ fosse morte, andarei da mio padre;
s’i’ fosse vita, fuggirei da lui:
similemente faria da mi’ madre,
S’i’ fosse Cecco, com’i’ sono e fui,
torrei le donne giovani e leggiadre:
le vecchie e laide lasserei altrui.
Cecco Angiolieri (c. 1260-c. 1312)
Vittorio Gassman (1922-2000) recita magistralment S’i’ fosse foco, ardere’ il mondo: http://www.youtube.com/watch?v=nTvB4qmoFwY
Si jo fos foc, jo cremaria el món;
si jo fos vent, el tempestejaria;
si jo fos aigua, jo l’ofegaria;
si Déu, l’enterraria en clot pregon;
si jo fos papa, feliç ocasió,
els cristians ben embriagaria;
si fos emperador, saps què faria?,
el cap a tots tallaria en rodó.
Si fos la mort, aniria a cal pare;
si jo fos vida, fugiria d’allí;
i semblantment faria a ca la mare.
Si jo fos Cec, com sóc, pobre de mi,
les dones joves i belles prendria:
les velles i lletges deixaria.
Poesia italiana. Antologia del segle xii al xix. A cura de Narcís Comadira. Barcelona: Ed. 62/La Caixa, 1985, p. 55. (MOLU; 40)