Relapse

 

 

 

 

Quan deia altra vegada: —No ho assagis,
Amor, de dur-me a ta voluble sort,
de nodrir-me de somnis i presagis
i, amb dubtes i desigs, de fer-me tort;

els llibres diuen que, bell punt te’n vagis,
ja alliçonat, esdevindré més fort
i al meu estany recontaré els naufragis
i les batalles a la pau de l’hort—,

encara pujo la sendera sacra,
las com vell que panteixa d’una xacra,
amunt, amunt d’un rocallós pendent,

per un voler d’aquella criatura
que amor no sap i que d’amor no cura,
però que en fa tota ella manament.

 

Josep Carner (1884-1970), Poesia (1957). Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 406 (Ofrena, 308) [< La paraula en el vent (1914), 4]

 

 

 

 

 

 

Tant sospirar, tant somiar!

Emma Watson in Vanity Fair (March 2017). Photograph by Tim Walker.

 

 

Confidència

 

Tant sospirar, tant somiar!,
i el dia, inútil, se me’n va.

Sóc un amic massa garlaire
del pi, l’ocell i l’aire;

senyor tan sols,
en un atzar passat de pressa,
de borrissols i plomissols
que un raig de sol travessa.

 

 

Josep Carner (1884-1970), Poesia, text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 985. [Absència, 1957].

 

 

Dir molt en un mig dir, seria mon afany

Antonio Garduño. Nahui Olin.

 

El noble do

 

Puix m’heu lliurat, senyora, per amistat fidel,

un llibre de poemes del vell país del Cel,

 

 me n’aniré, tot fent-ne girar les fulles grogues,

vora un estany, bessó del cel, cenyit de bogues:

 

 allà seran els versos, al caire d’un safir,

fulloles i brotons moguts per un sospir.

 

 Ara que ja mon cap és esquitxat de cendra,

encara vull saber i encara desaprendre.

 

 Dir molt en un mig dir, seria mon afany.

I perquè passi un signe de mi damunt l’estany,

 

 em bastarà un palet molt lleu, color de rosa

(on, tota amagadissa, l’eternitat es posa),

 

 perquè em dibuixi un ròdol —a penes nat, perdut—

en l’aigua del silenci i de la solitud.

 

 

Josep Carner (1884-1970), Poesia. Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 822 [Cor quiet].

 

 

 

Vull veure encar la flama ponentina

Andre de Dienes (1913-1985),  Nude on the beach (1940). Model Shirley Levitt.

                                                                                                   To S.

serenor

Vull veure encar la flama ponentina
i sentir el vent arrossegant enyors,
i lloaré l’anyada que declina
ara que estic alliberat d’amors.

Que em plau, enmig del card i l’argelaga,
de fer-me vianant inconegut
i respirar la tarda que s’apaga
acondolent-se delmeu goig perdut.

Ja de mi, la follia, desentesa,
quina olor de bona herba fa l’oblit.
Jo cercaré l’hostal de saviesa
on el llum d’oli vetlla cada nit.

Creguí que l’estelada brunzidora
bategava amb el ritme d’una sang;
i que enrosaven la naixent aurora
la llum d’uns ulls i la dolçor d’un flanc.

Ara sé que és la llum qui sola invita
a somnis d’aire i ficcions de foc.
Ja fuig una ombra que es va fent petita.
Ara tot és en pau i en el seu lloc.

Que ja el meu esperit, en la cantada,
s’enceli ni gement ni trasbalsat,
dret com el fum en vespres de glaçada
o com pi muntanyenc descoronat.

Vull veure encar la flama ponentina
i sentir el vent arrossegant enyors,
i lloaré l’anyada que declina
ara que estic alliberat d’amors.

Josep Carner (1884-1970), Poesia, text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 460 [Ofrena] [Les monjoies, 1912; La inútil ofrena, 1924].

La primavera se’n va

Naomi Campell.

Adéu sense comiat

La primavera se’n va.

Amb les parpelles ben closes,

pensem en roses i roses:

fem veure que durarà.

Josep Carner (1884-1970). Poesia. Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 606. [La primavera al poblet, 1935]

Indolència

Wifredo Lam (1902-1982), Autoretrat, 1938.

ajagut vora la font

A Étienne Vauthier

Estels del vespre, iniciats a penes,
canten la llei en òrbites serenes;
l’herbei lloa la pau en son murmuri,
mentre el gorgol i l’ennuec de l’aigua
em van aconsellant, en llur ciència,
per a les coses vanes, indolència.

Josep Carner (1884-1970), Poesia. Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 1.209 [Absència].

Sense esperança ni recança

Utagawa Hiroshige (1797-1858), One Hundred Famous Views of Edo #107, “Fukagawa Susaki and Jūmantsubo” (1857)

dedicació

Després de tot,
ara que els arbres donen brot,
aquesta llum desarraulida
em farà, vell, mudar de vida.
Perquè en la fulla ja amatent,
però tot just sabuda,
trobo la por, l’assecament,
el vent geliu, el gran turment
i la caiguda.
Tot canviant de pensa
faré sagrada prometença:
res de vivent no serviré,
sinó tan sols el que potser
podrà venir
quan jo no vegi dol ni dansa.
Una esperança vull seguir
sense esperança per a mi,
sense esperança ni recança.

No pas que em prengui la malura
de dar-me estil d’omnipotent.
(Déu, tot sencer dins del present,
no s’hi complau ni s’hi detura.)
Dèbil, esclau,
sé la poquesa que m’escau;
però si veig que resta
un poc de mon albir,
em vagarà d’alçar la testa
amb un sospir
que faci d’ales i guiatge,
malgrat el vent incert,
a la sement que es descoratja
abans de caure al solc obert.
No voldré, doncs, massa dormida
en abatuts coixins,
perquè gemec és tota vida
i l’aire tot camins.

Que sigui així mon goig de viure,
aquesta mica de no-res.
El cor oprès,
per nou espai es torna lliure.
En món encara no palès,
res com no puc, m’és tot permès.
Só del futur que lleva.
L’esdevenir roda sens treva:
vull que s’acuiti el seu trepig
i retre, en ell, l’ànima meva
al que ultrapassi el meu desig.
I aqueixa sort em sigui dada:
passat el viure que em consum,
enllà de pols abandonada,
ésser, en millor diada,
guspira anònima de llum.

Oh Moïsès, qui sabrà dir
la gran virtut del teu destí,
oh seny ardent, oh força tesa
fins a morir—
sens cobrament de la promesa
per a no veure-la marcir
en nit planyent o foll camí!

Josep Carner (1884-1970), Poesia. Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, pp. 1.206-1.207 [Absència].

A hora foscant

Rooney Mara.

A hora foscant

És tard: els camins ja no em tempten.—
I us sé, delverger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives
com d’un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig delfoscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S’escampa la nit invencible,
mar d’illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

Josep Carner (1884-1970), Poesia, text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 1.186 [Absència].

D’on ve aquest vent?

Edward Weston (1886-1958), Tina Modotti lying on the Azotea, Redondo Beach, (1923).

Orquídia pintada

de Ma Hsiang Lan

¿D’on ve aquest vent, tan embaumat                                                         [d’orquídies?

Per ell el fred de fora afrontaré.

Massa pobric per a haver flors tan cares,

una en pinto en la fulla de paper.

A una flor de debò, sola en sa tija,

ningú ni res cap pietat promet.

I tanmateix la que he pintada

no tem pluja guerxada ni cop de vent ni                                                          [fred.

Josep Carner (1884-1970), Poesia, text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 1.000.

I és camí incert cada camí, n’és cada vida

James Ensor(1860-1949), La meva germana Marie Ensor dormint entre les dunes, 1877.

cançoneta incerta

Aquest camí tan fi, tan fi,
         ¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
         de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
         diu: —Vine, vine—.
Però: —No passis!— diu un vel
         de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
         rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
         colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
         qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
         qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
         acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
         sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
         a què em convida?
I és camí incert cada camí,

         n’és cada vida.

Josep Carner (1884-1970), Poesia, text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 185 [El cor quiet, 1925].