«És una vella cosa la mort, però és nova per a cadascú.»
Des d’avui, qualsevol persona que accedeix lliurement a aquest blog es trobarà amb aquesta mena de llufa, d’avís per a navegants que il·lustra aquest apunt. Per una denúncia anònima de la qual no et pots defensar ni rebatre, aquest blog s’ha guanyat aquesta mena d’estrella groga de David al braç, una inscripció gratuïta a l’Índex de Blogs Censurables.
Així va començar tot, per petites delacions de fariseus i mestres de la llei curts de gambals, d’aquesta caterva de malparits que s’agrupen genèricament sota el nom de suposada Bona Gent. Es comença així i s’acaba cremant llibres, depurant biblioteques i persones, elaborant un nou Index Librorum Prohibitorum, estigmatitzant la llibertat d’expressió i conculcant els drets civils.
Amb aquest apunt expresso la meva repulsa total, el meu rebuig frontal a aquesta mena de censura preventiva.
«En poques paraules, era un ignorant, encara que, per a dedicar-se a la política, tampoc no calia saber moltes coses més.»
«El temps (és cosa sabuda) de vegades vola com un ocell, de vegades s’arrossega com un cuc; per a l’home el temps és particularment agradable quan no s’adona de si passa ràpid o lent.»
Jean-François Millet (1814-1875), L’Àngelus (1857-1959). París, Museu d’Orsay.«Una vegada va explicar a la Jazzlyn que tothom sap d’on és a partir del moment en què sap on vol que l’enterrin.»
«—Realment, el seu cos és esplèndid! —assentí Basàrov—. Qui pogués veure’l a la taula de dissecció!»
First Day of Spring 2014 Google Doodle.
Com l’infantó que s’encara
de l’aucell que veu volar
i plora al braç de sa mare
perquè no·l pot agafar,
així·l cor se’m desespera
per arribar a un estel,
i en perpètua fal·lera
volateja cap al cel.
Regoneix, doncs, ton mal fat
i oblida o esclata, cor meu,
ja que t’has enamorat
de lo que mai serà teu.
Com gemega la cabrida
perduda, que belar sent
a sa mare que la crida
de l’altra part d’un torrent,
mon cor llamenta a tota hora
vorejant un riu cabdal,
i per passâ a l’altra vora
no s’hi troba pont ni gual.
No esperes, cor, que amb la neu
aquest riu quede glaçat:
plora haver-te enamorat
de lo que mai serà teu.
Com l’àguila ardida esqueixa
los niguls fent cap al sol,
fins que l’aire no li deixa,
d’enrarit, seguir son vol,
així mon cor s’asfixia
falt d’esperança i favor;
mon amor se fa agonia
i no puc mudar d’amor.
Doncs, com l’àngel rebel·lat
que cobeja esser Déu
crema, cor desventurat:
la que vols mai serà teu.
«Arribàvem fins al terraplè on apareixia entre els arbres el campanar de Saint-Hilaire. I m’hauria agradat poder asseure’m allà i quedar-me tot el dia llegint i escoltant les campanes, ja que feia tan bon temps i s’hi estava tan bé que, quan tocaven les hores, qualsevol diria que, en comptes de trencar la calma del dia, en deslliuraven el contingut, i el campanar, amb l’exactitud indolent i curosa d’una persona que no té res més a fer, es limitava simplement —per esprémer i deixar caure algunes gotes d’or que la calor havia acumulat lentament i naturalment— a premsar, en el moment oportú, la plenitud del silenci.»
«On gagnait le mail entre les arbres duquel apparaissait le clocher de Saint-Hilaire. Et j’aurais voulu pouvoir m’asseoir là et rester toute la journée à lire en écoutant les cloches ; car il faisait si beau et si tranquille que, quand sonnait l’heure, on aurait dit non qu’elle rompait le calme du jour, mais qu’elle le débarrassait de ce qu’il contenait et que le clocher, avec l’exactitude indolente et soigneuse d’une personne qui n’a rien d’autre à faire, venait seulement — pour exprimer et laisser tomber les quelques gouttes d’or que la chaleur y avait lentement et naturellement amassées — de presser, au moment voulu, la plénitude du silence.»
«Tot és follia,
córrer i estar, vetllar i dormir;
tot és engany de vides condemnades:
donar-se i escometre i resistir.»
«Hi ha amistats engendrades pel tedi.»
El Sentit de la Paraula 