Egualmente mi spiace morte e vita

Kate, per Mike Dowson.



Pau no conec, i no puc moure guerra;
temo i espero; cremo i sóc de glaç;
volo per dalt del cel, i jec a terra;
res no estrenyo, i el món retinc al braç.
Qui em té en presó no em tanca ni em desserra,
per seu no em guarda ni em desnua el llaç;
i Amor no em puny amb l’arma ni em desferra,
i no em vol viu no treure’m de mig pas.
Hi veig sense ulls, i sense llengua crido;
morir espero i d’ajuda faig exhort;
m’odio a mi i d’algú sóc amorós.
Visc de dolença i ric en plany assidu;
igualment em desplauen vida i mort;
en tal estat em veig, dona, per vós.
Francesco Petrarca, Cançoner. Tria de sonets. Traducció de Miquel Desclot. Barcelona: Proa, 2003, p. 151.
CXXXIV

Pace non trovo e non ò da far guerra,
e temo e spero; ed ardo e son un ghiaccio;
e volo sopra ’l cielo e giaccio in terra;
e nulla stringo, e tutto ’l mondo abbraccio.

Tal m’ à in pregion, che non m’apre né serra,
né per suo mi riten né scioglie il laccio;
e non m’ancide Amore e non mi sferra,
né mi vuol vivo né mi trae d’ impaccio.

Veggio senza occhi e non ò lingua e grido;
e bramo di perir e cheggio aita;
ed ò in odio me stesso ed amo altrui.

Pascomi di dolor, piangendo rido;
egualmente mi spiace morte e vita:
in questo stato son, Donna, per voi.

Francesco Petrarca (1304-1374), Canzoniere (1470).



Anuncis

Che quanto piace al mondo è breve sogno

Femke Oosterkamp.


El qui en rimes esparses escolteu
els sospirs que em nodriren el furor
del temps primer de juvenil error,
quan era, en part, divers del que se’m veu,
pel vari estil amb què em lamento arreu
entre vana esperança i va dolor,
espero en qui conegui bé l’amor,
més que disculpa, pietat en preu.
Però bé veig que he estat entre la gent
enraonia un temps, de què sovint
de mi m’avergonyeixo amb el cor meu;
d’aquell desvari en ve avergonyiment,
i el penedir-se, i el saber distint
que allò que plau al món és somni breu.
Francesco Petrarca, Cançoner. Tria de sonets. Traducció de Miquel Desclot. Barcelona: Proa, 2003, p. 69.


I
Voi ch’ascoltate in rime sparse il suono
di quei sospiri ond’io nudriva ’l core
in sul mio primo giovenile errore
quand’era in parte altr’uom da quel ch’i’ sono,

del vario stile in ch’io piango et ragiono
fra le vane speranze e ’l van dolore,
ove sia chi per prova intenda amore,
spero trovar pietà, nonché perdono.

Ma ben veggio or sí come al popol tutto
favola fui gran tempo, onde sovente
di me medesmo meco mi vergogno;

et del mio vaneggiar vergogna è ’l frutto,
e ’l pentersi, e ’l conoscer chiaramente
che quanto piace al mondo è breve sogno.

Francesco Petrarca (1304-1374), Canzoniere, 1470.

Petita cambra…

Vincent van Gogh (1853-1890), El dormitori de van Gogh a Arles (1888). Amsterdam, Van Gogh Museum.


Petita cambra que vas ésser un port
a les greus tempestats meves diürnes,
ets ara font de llàgrimes nocturnes
que, el jorn, celades per vergonya port!
Oh petit llit, repòs meu i conhort
en tants afanys, amb quin dol, quin desori,
Amor les gerres vessa amb mans de vori,
cruels només amb mi, i amb tan gran tort!
Si deixo el meu redós i el meu joquer,
em deixo a mi: deixo aquell pensament
que, abans, seguint-lo, se m’enduia en vol.
En gent vulgar, a mi tan desplaent,
(qui ho hagués dit?), jo busco el meu recer:
tanta por tinc de retrobar-me sol.
Francesco Petrarca, Poesia italiana. Antologia del segle xiial xix. A cura de Narcís Comadira, Barcelona, Edicions 62 i La Caixa, 1985, p. 78.
O cameretta che già fosti un porto
a le gravi tempeste mie diürne,
fonte se’ or di lagrime nocturne,
che ’l dí celate per vergogna porto.

O letticciuol che requie eri et conforto
in tanti affanni, di che dogliose urne
ti bagna Amor, con quelle mani eburne,
solo ver ’me crudeli a sí gran torto!

Né pur il mio secreto e ’l mio riposo
fuggo, ma piú me stesso e ’l mio pensero,
che, seguendol, talor levommi a volo;

e ’l vulgo a me nemico et odïoso
(chi ’l pensò mai?) per mio refugio chero:
tal paura ò di ritrovarmi solo.

Francesco Petrarca (1304-1374), Canzoniere (1336-1374), ccxxxiv.