Hamlet

Poor Yorick!

Man Ray (1890-1976), Noire et blanche (1926).


«Alas, poor Yorick! I knew him, Horatio: a fellow of infinite jest, of most excellent fancy: he hath borne me on his back a thousand times; and now, how abhorred in my imagination it is! my gorge rims at it. Here hung those lips that I have kissed I know not how oft. Where be your gibes now? your gambols? your songs? your flashes of merriment, that were wont to set the table on a roar? Not one now, to mock your own grinning? quite chap-fallen? Now get you to my lady’s chamber, and tell her, let her paint an inch thick, to this favour she must come; make her laugh at that. Prithee, Horatio, tell me one thing.»


William Shakespeare (1564-1616), Hamlet (c. 1600), V, i.

«Ah, pobre Iorick… Jo el vaig conèixer, Horaci. Era un home d’una gràcia infinita, d’una fantasia extraordinària. M’havia dut mil vegades a coll-i-be. I ara, quan hi penso… quin fàstic que em provoca… Em vénen nàusees… Aquí penjaven aquells llavis que jo vaig besar no sé quantes vegades. ¿On són, ara, aquelles gràcies, aquells saltirons, aquelles cançons, aquells acudits que feien cargolar de riure tota la taula? ¿No tens ningú que et rigui les ganyotes, ara? Vés ara a la cambra de la meva dama i digue-li que, per més gruix de pintura que es posi a la cara, acabarà fent aquesta ganya. Fes-la riure explicant-li això. Horaci, digue’m una cosa, t’ho prego.»

William Shakespeare, Hamlet. Traducció de Joan Sallent. Barcelona: Quaderns Crema, 2008, pp. 265-266.


Anonymous

Fotograma de la pel·lícula Anonymous (2011), Roland Emmerich (dir.), protagonitzada per Rhys Ifans, Vanessa Redgrave i David Thewlis. En primer pla, l’actriu Joely Richardson.

Ser o no ser, aquest és el dilema:

¿és mes noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent? Morir, dormir, res més…
I si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes naturals heretats per la carn,
¿quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir… dormir… i potser somiar…
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
és el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.
¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquest temps,
el jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l’amor burlat, la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? ¿Qui arrossegaria
el pes d’aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
si no fos que el temor d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual
no torna mai cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim patir mals coneguts
a fugir cap uns altres que desconeixem?
I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el seu curs, i perden
el nom d’accions… Però silenci…
La bella Ofèlia!… Nimfa, en les teves oracions
recorda tots els meus pecats.
William Shakespeare (1564-1616), Hamlet (1599), traducció de Joan Sallent, Barcelona, Quaderns Crema, 2008, act. III, esc. I.
To be, or not to be: that is the question:
Whether ‘tis nobler in the mind to suffer
The slings and arrows of outrageous fortune,
Or to take arms against a sea of troubles,
And by opposing end them? To die: to sleep;
No more; and by a sleep to say we end
The heart-ache and the thousand natural shocks
That flesh is heir to, ‘tis a consummation
Devoutly to be wish’d. To die, to sleep;
To sleep: perchance to dream: ay, there’s the rub;
For in that sleep of death what dreams may come
When we have shuffled off this mortal coil,
Must give us pause: there’s the respect
That makes calamity of so long life;
For who would bear the whips and scorns of time,
The oppressor’s wrong, the proud man’s contumely,
The pangs of despised love, the law’s delay,
The insolence of office and the spurns
That patient merit of the unworthy takes,
When he himself might his quietus make
With a bare bodkin? who would these fardels bear,
To grunt and sweat under a weary life,
But that the dread of something after death,
The undiscover’d country from whose bourn
No traveller returns, puzzles the will
And makes us rather bear those ills we have
Than fly to others that we know not of?
Thus conscience does make cowards of us all;
And thus the native hue of resolution
Is sicklied o’er with the pale cast of thought,
And enterprises of great pith and moment
With this regard their currents turn awry,
And lose the name of action.—Soft you now!
The fair Ophelia! Nymph, in thy orisons
Be all my sins remember’d.