«Per alliberar-se de les erugues espolsaven els arbres amb fúria a cops de vara.»
«Pour se délivrer des chenilles, ils battaient les arbres, à grands coups de gaule, furieusement.»
«A casa seva sempre llegia ajagut.»
«E porque don Johan vio e sabe que en los libros contesçen muchos yerros en los trasladar, porque las letras semejan unas a otras, cuidando por la una letra que es otra, en escriviéndolo, múdasse toda la razón e por aventura confóndesse, e los que después fallan aquello escripto ponen la culpa al que fizo el libro; e porque don Johan se reçeló desto, ruega a los que leyeren cualquier libro que fuere trasladado del que él compuso, o de los libros que él fizo, que si fallaren alguna palabra mal puesta, que non pongan la culpa a él, fasta que bean el libro mismo que don Johan fizo, que es emendado, en muchos logares, de su letra.»
«No hi ha amb qui parlar, ni ningú a qui valgui la pena escoltar.»
«A les onze, passes al jardí.»
Vorejant el bedollar, Bouvard va descobrir, entre les branques, l’escultura de guix d’una dona. S’aixecava la faldilla amb els dits, tenia les cames plegades, el cap girat sobre l’espatlla, com si tingués por que l’haguessin de sorprendre.
—Faci, faci… vostè perdoni!
I la broma els va fer tanta gràcia que la van repetir vint vegades cada dia, durant més de tres setmanes.
Bouvard, en passant près de la charmille, découvrit sous les branches une dame en plâtre. Avec deux doigts, elle écartait sa jupe, les genoux pliés, la tête sur l’épaule, comme craignant d’être surprise. — « Ah ! pardon ! Ne vous gênez pas ! » Et cette plaisanterie les amusa tellement que vingt fois par jour pendant plus de trois semaines, ils la répétèrent.
«Come on, my lords,
the better foot before.»
Quan deia altra vegada: —No ho assagis,
Amor, de dur-me a ta voluble sort,
de nodrir-me de somnis i presagis
i, amb dubtes i desigs, de fer-me tort;els llibres diuen que, bell punt te’n vagis,
ja alliçonat, esdevindré més fort
i al meu estany recontaré els naufragis
i les batalles a la pau de l’hort—,encara pujo la sendera sacra,
las com vell que panteixa d’una xacra,
amunt, amunt d’un rocallós pendent,per un voler d’aquella criatura
que amor no sap i que d’amor no cura,
però que en fa tota ella manament.
«El barceloní no hi pot fer més: quan cauen quatre gotes fa mala cara.»
El Sentit de la Paraula 