Anotació

Branca rompuda pel vent espectral

foto

Canet de Mar, diada de Nadal 2015, by JFerrerC.

 

CANÇÓ DE NADAL

 

Branca rompuda pel vent espectral

─un dia plena de fulles i rama!─,

dóna’ns la flama, la flama, la flama

no de cap negra foguera del mal,

sinó la flama del foc de Nadal.

 

Tu, vent geliu, el que fibla i somica,

no véns amb rúfol missatge del mal;

cara a la llar fas un poc de musica

en tot forat assajant una mica

els flabiols de la nit de Nadal.

 

Balba enyorança, nafrada recança,

vegeu: de nit els estels van mostrant-se;

ah, no us pertoca de caure al fondal,

sinó d’aprendre la dansa, la dansa

d’àngels i sants en la nit de Nadal.

 

Josep Carner (1884-1970), El cor quiet (1925).

 

 

 

No desaprenc de somriure’n

Mary Poppins, Olympic Games London 2012.


                                                                                                                     To S.

De tots dos habito al mig
i entre els dos no hi ha amistança:
l’una mà dono al Desig,
l’altra dono a la Recança.

Cadascú diu marevelles
del jorn vivent o el difunt:
no sé de l’altra o de l’un
qui diu mentides més belles.

El Desig i la Recança
fins han dat a mon verger
els somnis i l’enyorança
del que mai haguí ni hauré.

I quan la sort m’era esquiva
m’han fet, en mon porxo clar,
plànyer el que no tornarà
o voler el que mai arriba.

Tenen lluc de nigromàntics:
va a la mort tot el que viu,
més damunt el negre riu
fan passar veles i càntics.

A les fantasmes em lliuren
al clar de lluna i al vent;
m’enganyen, però, talment,
no desaprenc de somriure’n.

Quan en sos vans aldarulls
mori qui em fa batre els polsos,
mos últims jorns faci dolços
la que amoroseix mos ulls.



Josep Carner (1884-1979), «En companyia», El cor quiet (1925).

I és camí incert cada camí, n’és cada vida

James Ensor(1860-1949), La meva germana Marie Ensor dormint entre les dunes, 1877.


cançoneta incerta
Aquest camí tan fi, tan fi,
         ¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
         de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
         diu: —Vine, vine—.
Però: —No passis!— diu un vel
         de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
         rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
         colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
         qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
         qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
         acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
         sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
         a què em convida?
I és camí incert cada camí,

         n’és cada vida.
Josep Carner (1884-1970), Poesia, text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 185 [El cor quiet, 1925].