Anotació

¿Què faig?

Sunbaker_maxdupain_nga76.54

Sunbaker (1937) by Max Dupain (1911-1992).

 

 

BEAT SUPERVIVENT

 

La meva pipa jau, i no perilla,
a un racó de la boca. —Mitjanit.
Enllà dorm el meu fill, ençà ma filla
i dolça alena missenyora al llit.
—¿Què fa tot sol? Dotze hores són tocades
—diuen, veient la ratlla de claror
sota la porta, negres, ensonyades
les cambres al costat del menjador.
¿Què faig? Em plac en ma sobirania
d’una clapa de llum entre foscors;
encara visc, mentre ma gent somia,
com un supervivent misteriós.
Em distreu aquell pom de violetes,
o bé el rellotge o el meu foc encès;
ja del llibre les tímides lletretes,
desentrenat com só, no em diuen res.
Fuig tot afany d’avui, tota cabòria,
com seguint de ma pipa el torterol;
i del meu fadrinatge la memòria
de puntetes, suau, torna a mon volt.

Oh fadrinatge! Espera d’un viatge,
entre un brogit que es mou i que relluu,
abocament dels ulls a cada imatge
i tremolor davant un colze nu;
anar tot sol a respirar les roses
d’abril, quan plou, per un carrer oblidat;
debatre amb els amics d’estranyes coses
en un lloc tot encès, tot entelat,
i, no volent cap llei, tenir les flaques
que són com borda, miserable llei:
aquell ficar les mans a les butxaques
i arronsar-se d’espatlles com un rei,
tancar-se amb una porta que no tanca,
mesclar música i pols, taques i flors,
i no poder trobar la roba blanca
sinó quan del calaix ne penja un tros;
sentir, pel maig, que el cel se’ns encomana,
parar-nos tot sovint a mig camí,
i anar a jeure tan sols, de mala gana,
quan es migra el fanal, de tant servir;
llevar-se tard, ja mig marcit el dia,
dinar quiet al menjador tot buit
i veure amb no sé quina melangia
que el sol, tot de biaix, us besa un fruit.

Joventut, fadrinatge, us allunyeu,
no pas massa remots de ma diada,
com gent que ja ha tombat per la collada
però que encar se’n sent alguna veu.
No em deixàreu, talment, sense riquesa,
pobres papers i companyons gentils!,
ara que creix ma cella desatesa
i els primers cabells blancs lluen subtils.
Oh cambres de mos fills, plenes de fades,
oh seny de la muller, ple de destí,
i, a mon voltant, mirades confiades
que en mi reposen com si fos diví!

   Qui un temps va ésser l’indolent donzell
ara, en una illa de nocturna calma,
es sent empallegat pel seu reialme
i somriu ell mateix de son mantell.

 

 

Josep Carner, El cor quiet (1925); edició del text: Poesia (1957) (Jaume Coll, ed.).

 

 

 

Anuncis
Anotació

Branca rompuda pel vent espectral

foto

Canet de Mar, diada de Nadal 2015, by JFerrerC.

 

CANÇÓ DE NADAL

 

Branca rompuda pel vent espectral

─un dia plena de fulles i rama!─,

dóna’ns la flama, la flama, la flama

no de cap negra foguera del mal,

sinó la flama del foc de Nadal.

 

Tu, vent geliu, el que fibla i somica,

no véns amb rúfol missatge del mal;

cara a la llar fas un poc de musica

en tot forat assajant una mica

els flabiols de la nit de Nadal.

 

Balba enyorança, nafrada recança,

vegeu: de nit els estels van mostrant-se;

ah, no us pertoca de caure al fondal,

sinó d’aprendre la dansa, la dansa

d’àngels i sants en la nit de Nadal.

 

Josep Carner (1884-1970), El cor quiet (1925).

 

 

 

No desaprenc de somriure’n

Mary Poppins, Olympic Games London 2012.


                                                                                                                     To S.

De tots dos habito al mig
i entre els dos no hi ha amistança:
l’una mà dono al Desig,
l’altra dono a la Recança.

Cadascú diu marevelles
del jorn vivent o el difunt:
no sé de l’altra o de l’un
qui diu mentides més belles.

El Desig i la Recança
fins han dat a mon verger
els somnis i l’enyorança
del que mai haguí ni hauré.

I quan la sort m’era esquiva
m’han fet, en mon porxo clar,
plànyer el que no tornarà
o voler el que mai arriba.

Tenen lluc de nigromàntics:
va a la mort tot el que viu,
més damunt el negre riu
fan passar veles i càntics.

A les fantasmes em lliuren
al clar de lluna i al vent;
m’enganyen, però, talment,
no desaprenc de somriure’n.

Quan en sos vans aldarulls
mori qui em fa batre els polsos,
mos últims jorns faci dolços
la que amoroseix mos ulls.



Josep Carner (1884-1979), «En companyia», El cor quiet (1925).

I és camí incert cada camí, n’és cada vida

James Ensor(1860-1949), La meva germana Marie Ensor dormint entre les dunes, 1877.


cançoneta incerta
Aquest camí tan fi, tan fi,
         ¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
         de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
         diu: —Vine, vine—.
Però: —No passis!— diu un vel
         de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
         rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
         colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
         qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
         qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
         acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
         sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
         a què em convida?
I és camí incert cada camí,

         n’és cada vida.
Josep Carner (1884-1970), Poesia, text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 185 [El cor quiet, 1925].