Mes: Abril de 2012

Vissi d’ignoto amor

Anna Netrebko i Rolando Villazón interpreten La Traviata de Verdi a Salzbourg el 2005.

Alfredo:
Un dì, felice, eterea,
Mi balenaste innante,
E da quel dì tremante
Vissi d’ignoto amor.
Di quell’amor ch’è palpito
Dell’universo, Dell’universo intero,
Misterioso, altero,
Croce e delizia cor.
Misterioso, Misterioso altero,
Croce e delizia al cor.
Violetta:
Ah, se ciò è ver, fuggitemi,
Solo amistade io v’offro:
Amar non so, nè soffro
Un così eroico amor.
Io sono franca, ingenua;
Altra cercar dovete;
Non arduo troverete
Dimenticarmi allor.
“Un di, felice, eterea”, duet de La Traviata (1853), òpera en tres actes de Giuseppe Verdi basada en un llibret de Francesco Maria Piave, inspirat en la novel·la d’Alexandre Dumas fill, La Dama de les Camèlies (1848).



Malícia

Robert Mapplethorpe,  Lisa Lyon, 1982.


 «Com a meuca, era de les bones. És el que cal, d’altra banda, per fer fruir de debò. En aquesta cuina, la dels baixos, la malícia, després de tot, és com el pebre en una bona salsa, és indispensable i hi lliga.»
Louis-Ferdinand Céline [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961), Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932], traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa, 2011, p. 68. (labutxaca)


Crepuscles africans

«Els crepuscles en aquell infern africà es revelaven imponents. No s’acabaven mai. Tràgics sempre, com enormes assassinats de sol. Un xou descomunal. Només que era molta admiració per a un sol home. El cel durant una hora fatxendejava tot esquitxat d’un cap a l’altre de l’escarlata al deliri, i després el verd esclatava al bell mig dels arbres i pujava de terra en reguerols tremolosos fins a les primeres estrelles. Després d’això, el gris recuperava tot l’horitzó i a continuació el vermell un altre cop, però, això sí, fatigat el vermell, i no per gaire temps. La cosa acabava així. Tots els colors tornaven a caure en esquinçalls, tronats sobre la selva com oripells després de la centèsima funció. Cada dia a les sis de la tarda passava exactament això.»
Louis-Ferdinand Céline [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961), Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932], traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa, 2011, pp. 174-175. (labutxaca)
Proposta text: JFerrerC “El sentit de la paraula”
Dibuix: Marc Vicens (acríl·lic sobre tela), 2008.


Deixa’t besar, i tu besa després

Fotografia: Jean Paul Goude.

Mester d’amor
Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.
No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar —sacrifici fervent—
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada —la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
                      i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.
Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), La gesta dels estels (1922).






Afinitats electives

Paul Cézanne(1839-1906), Boy in the Red Waistcoat(1894 o 1895), robat a Zuric l’any 2008, va ser recuperat recentment per la policia Sèrbia (12.04.2012)



To Barni.

«Les coses que sol fer cada persona es repeteixen més del que hom creu, perquè el seu tarannà els dóna la determinació més pròpia. El caràcter, la individualitat, les inclinacions, l’orientació, el lloc, els entorns i els costums conformen un conjunt en què cada persona es mou en una atmosfera, com ara en el seu element; només aquí es troba bé i folgat. I així, després de molts anys, ens sorprenem de trobar inalterades les persones, mal que tothom es queixi tant dels canvis humans, i són inalterables dins dels infinits estímuls externs i interns.»
Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Les afinitats electives (DieWahlverwandtschaften, 1809). Traducció Carme Gala. Barcelona: Proa, 1997, p. 222. (A Tot Vent; 291). 

Elefants

Nick Brandt, Elephant Drinking.


L’elefant, a uns babaus

—Podem viure més d’un segle
i som de pes i fem planta;
gaudim d’un cervell més gran
que no pas el de vosaltres.

Tenim poder, fem justícia
i sabem amb força i traça
bufar núvols en el cel
i esclafar les serps que passen.

Som la raça de més pes
i de més llarga durada,
i si mai tenim veïns
el menudall són els altres.

I al nyicris de l’home dic
que no oblido cap venjança;
i que essent lliure tinc fills
i no en vull en l’esclavatge.

Josep Carner.


Nebulosa de la Taràntula

Nebulosa de la Taràntula. Coincidintamb el 22è aniversari del telescopi Hubble a l’espai, les agències espacials nord-americana (NASA) i europea (ESA) han difós una imatge espectacular de la nebulosa de la Taràntula, la regió més gran de naixement d’estrelles a la nostra regió de l’univers i seu de les estrelles més massives mai observades. Localitzadaa 170.000 anys llum del sistema solar al gran núvol de Magalhães –una petita galàxia veïna de la Via Làctia–, la nebulosa de la Taràntula és prou a prop perquè el Hubble pugui distingir-hi estrelles individuals. Això permet als astrònoms estudiar el naixement i l’evolució de les estrelles. La imatge, que inclou una regió de 650 anys llum d’amplada, s’ha obtingut combinant 30 imatges de dues càmeres del Hubble i complementant-les amb observacions fetes amb el telescopi MPG de l’observatori Austral Europeu (ESO) a Xile. A la imatge final, els tons vermells corresponen a grans núvols d’hidrogen i els blaus, a núvols d’oxigen. (Font: La Vanguardia 18.04.2012)

«La vida és això, una punta de llum que s’acaba dins la nit.»



Louis-Ferdinand Céline [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961), Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932], traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa, 2011, p. 343 (labutxaca)





Olors

Joaquim Gomis (1902-1991), Rivière, 1949. Barcelona, Fundació Miró, fins al 3 de juny de 2012.
«Decididament no adorem res de més diví que la nostra olor.»
Louis-Ferdinand Céline [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961), Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932], traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa, 2011, p. 340. (labutxaca)

Vestida de nit

Salvador Dalí (1904-1989), Calma blanca (1936). 
Sussex, Edward F. W. James Collection.



Vestida de nit

Lletra: Glòria Cruz
Música: Càstor Pérez

Pinto les notes d’una havanera
blava com l’aigua d’un mar antic.
Blanca d’escuma, dolça com l’aire,
gris de gavines, daurada d’imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m’abracen, sento com callen,
el vent s’emporta tot l’horitzó.

Tornada
Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-los un bressol.

Els vells em parlen plens de tendresa,
d’hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d’un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.

Tornada
Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-los un bressol.

Sílvia Pérez Cruz i Lluís Bofill (guitarra) interpreten Vestida de nit.

A hora foscant

Rooney Mara.


A hora foscant
És tard: els camins ja no em tempten.—
I us sé, delverger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!
Mes passes es tornen furtives
com d’un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig delfoscam ploraner.
Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S’escampa la nit invencible,
mar d’illes que són solituds.
I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

Josep Carner (1884-1970), Poesia, text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 1.186 [Absència].