Mes: Abril de 2019

Anotació

Laetatus sum!

a72_48x62-e1556264429685

Michael Wolf (1954-2019)

 

«La vida és sorprenent i meravellosa!», exclamava el camarada Maiakovski el dia abans de suïcidar-se.

 

Serguei Dovlàtov (1941-1990), L’ofici. Traducció de Miquel Cabal Guarro. Barcelona: LaBreu, 2018, p. 41.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anotació

i d’unes postes on la llum sangonosa es deixatés amb suprema recança

Cristina Cervià

Cristina Cervià.

 

 

Us vull revelar la intimitat del meu pensament, us vull ésser tot explícit: si m’hagués de bastir jo mateix una ciutat per llegir-hi les meves «Auques i Ventalls», m’apar que en crearia una de colrada pel caràcter i voltada de gràcies. Una ciutat agemolida en un turó, poblada d’heroisme i de mosques, plena d’olors i de pudors ben catalanes, amb Seminari i casernes, amb unes esglésies ben gòtiques, amb un riu equívoc escarrassant-se a entelar les horabaixes, amb un pont on s’estessin a prendre el bon temps tartanes, pagesos i soldats, amb una plaça que hi hagués l’Hospital, l’Hospici i qualques arbrissons neulits, amb carrerons opressos i pendents on llisquessin canonges castellans amb sabates ensivellades d’argent, amb palaus convertits en hostals i passeigs que rumbegessin unes voltes endomassades de mantes peludes i flassades inversemblants. I que hi hagués a la dita ciutat arqueòlegs que els diumenges al matí lluïssin guants de papirs, i dames i dametes que es cofessin rigorosament amb la mantellina ibèrica per a la missa i el passeig al sol — aquestes dues coses espanyoles, — i el capell francès per a les visites o el concert d’una banda de regiment — aquestes dues importacions del país que tenim a tocar. — I que hi fessin bellugadissa traginers i marmanyeres i ramaders, i poetes barrejant l’enyorança literària de París i el fetitxisme del balbuceig folklòric. I que per ses vies transitessin ufanoses noies populars de galtones inflades i ulls enfonsats; i que convisquessin en son fòrum republicans, carlins i catalanistes barallant-se d’una certa manera virolada. I que tota la ciutat s’estengués entre una fortalesa caduca i un Manicomi provincial.

I aquesta ciutat la voltaria d’unes arbredes altes i castíssimes, i d’unes valls amarades de prosperitat, i d’unes hortes de fulles obscures i vellutades, i d’unes vores de riu qui murmuressin amb la frisança de les fulles i les aigües la cançó de l’amor i la immortalitat, i d’unes postes on la llum sangonosa es deixatés amb suprema recança, envermellint de púrpures divines les cares de les parelles contempladores. I si havia de posar un nom a aquesta ciutat, li cercaria un nom que rimés amb Barcelona i que fos més curs; un nom així com Girona.

 

Josep Carner (1884-1970), Auques i ventalls (1914), prefaci (fragment).