Mes: Desembre de 2014
L’U clarós, i som
An element of the installation Voyageurs by French artist Cédric Le Borgne is suspended in the air as part of the Lux Festival in Geneva. Photograph: Denis Balibouse.
Tot és ací
Tot és ací: les diürnes espases
A sol llevant amb la por i l’esperança
Del Dia Nou; l’home fosc, que ara avança
Ple de desig, entre cel i natura,
Dret pels serrats, i jup a la vall dura,
O, vagarós, que abranda selva i cases;
El mar obert, i clos, a l’aventura,
Do de semença i de tenebra i brasa
Quan bufa el nord, i el món real atansa
A l’U clarós, i som; la deslliurança
De l’instant pur, si vola la gavina,
O l’errar foll per la pàtria rasa;
L’aspre ponent i la serp que s’afina,
El fruit privat, tot dolç, la ment captiva,
Els bocois d’or al peu dels murs defesos,
Les creus surants als crepuscles maresos
Quan brolla el clam total, i l’alimara
Fa el pic més alt i llunyana la riba;
… i tot en Vós. Tants de cors, i una Mare;
I Un sol infant entre tots; i a l’estiba
De tants de reis, Una corona viva;
Un Arbre al cim, brogent, que res no assola,
I ombra la llar de tots quan l’Hora arriba,
I en astres, fars i esguards, Una llum sola.
El Port de la Selva. Nadal de 1949
J.V. Foix, Onze nadals i un cap d’any. Edició a cura de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1984, p. 9.
C’était moi-même
Jayne Mansfield by Peter Basch.
«El mal ja era fet, si es pot anomenar un mal el do cruel d’assistir a la pròpia vida com a un espectacle donat per un altre, i jo entrava a la vida sense odiar-la, encara que m’hagi fet patir molt, amb un enemic inseparable, ben íntim i positivament mortal: jo mateix.»
« Le mal était fait, si l’on peut appeler un mal le don cruel d’assister à sa vie comme à un spectacle donné par un autre, et j’entrai dans la vie sans la haïr, quoiqu’elle m’ait fait beaucoup pâtir, avec un ennemi inséparable, bien intime et positivement mortel: c’était moi-même. »
Eugène Fromentin (1820-1876), Dominique (1863). Traducció d’Agustí Esclasans. Barcelona: Proa, 1985, p. 67 (cap. 4).
Què és això?
A polar bear gorges on a carcass 80º North of Svalbard in the Arctic. Photograph: Joshua Holko.
«“Què és això? —pensava amb horror—. És possible i necessari desitjar alguna cosa més? On anar? Enlloc! No hi ha més camí… De veritat no hi és?, de veritat ja has recorregut tot el cercle de la vida? De veritat això és… tot”, deia la seva ànima, i encara callava alguna cosa… I Olga mirava inquieta al seu entorn, que no fos que algú pogués conèixer aquell murmuri de l’ànima… Preguntava amb els ulls al cel, al mar, al bosc… Enlloc no hi havia una resposta, hi havia llunyania, profunditat i tenebres.»
Ivan A. Gontxarov (1812-1891), Oblómov (1859). Traducció de Josep M. Güell. Barcelona: Proa, 1985, p. 430 (quarta part, cap. 8).
Même le bonheur
Snoopy and Woodstock, by Charles M. Schulz (1922-2000).
«He reflexionat, he calculat el pro i el contra, he ben sospesat totes les responsabilitats, he previst els inconvenients, car tota cosa en té, àdhuc la felicitat.»
« J’ai réfléchi, j’ai calculé les chances, les charges, j’ai bien pesé toutes les responsabilités, j’ai prévu les inconvénients, et toute chose en a, même le bonheur. »
Eugène Fromentin (1820-1876), Dominique (1863). Traducció d’Agustí Esclasans. Barcelona: Proa, 1985, p. 179 (cap. 14).
La Marató
By Marc Vicens.
«Què importa el cervell —va dir Lady Rosseter aixecant-se— si es compara amb el cor?»
«“What does the brain matter”, said Lady Rosseter, getting up, “compared with the heart?”»
Virginia Woolf (1882-1941), La senyora Dalloway [Mrs Dalloway, 1925]. Traducció de Dolors Udina. Barcelona: RBA La Magrana, 2013, p. 213.
La foi des moine
BC Nixon.
«La fe que fa que un monjo jove vegi els àngels del paradís és molt inferior a la força del vell monjo que els hi ensenya.»
« La foi qui fait voir à un jeune moine les anges du paradis est bien inférieure à la puissance du vieux moine qui les lui montre. »
Honoré de Balzac (1799-1850), El gabinet dels antics [Le Cabinet des Antiques, 1838]. Traducció d’Anna Casassas. Barcelona: Edicions de 1984, 2013, p. 36.
Fort, senzill i de poques paraules
A Lipizzaner horse executes a capriole during a show by the Spanish riding school from Vienna at the Ziggo dome in Amsterdam. The school represents the ‘haute école’ of classical Renaissance equitation and will celebrate its 450th anniversary next year. Photograph: Jeroen Jumelet/EPA
«Fort, senzill i de poques paraules: així és l’home que s’acosta a la virtut.»
[Sentència de les Analectes de Confuci.]
Matsuo Bashô (1645-1694), L’estret camí de l’interior. Traducció de Jordi Mas López. Barcelona: Ed. 1884, 2012, p. 42. (La Clàssica, 3)
Certainement je n’ai pas à me plaindre
Winter Tourists Picnicking on Beach near Sarasota, Florida, by Marion Post Wolcott, 1941.
«Certament, no puc queixar-me —em deia aquell les confidències del qual referiré en la narració molt senzilla i massa poc novel·lesca que llegireu de seguida—, car gràcies a Déu, ja no sóc res, suposant que hagi estat mai alguna cosa, i desitjo a molts ambiciosos que fineixin igual que jo. He trobat la certesa i el repòs, cosa millor que totes les hipòtesis. M’he posat d’acord amb mi mateix, i això és la millor victòria que es pugui obtenir damunt el que és impossible. A la fi, d’inútil envers tothom, m’he tornat útil per a alguns, i he obtingut de la meva vida, que no podia fornir res d’allò que s’esperava d’ella, l’únic acte que tal vegada no sospitaven, un acte de modèstia, de prudència i de raó. Per tant, no puc queixar-me. La meva vida és feta, i ben feta, segons els meus desitjos i els meus mèrits. És rústica, cosa que no li escau pas malament. Com els arbres de mala creixença, l’he escapçada: té menys presència, gràcia i contorn; no es veu de tan lluny, però així guanyarà en arrels i escamparà més ombra al seu entorn. […] La tasca és simple, i me’n sortiré. I si és cert que l’objectiu de tota existència humana és transmetre’s més que no pas moure’s, si la benaurança consisteix en la igualtat dels desitjos i de les forces, jo camino tan rectament com puc pels camins de la bondat, i vós mateix podreu testimoniar que heu vist un home feliç.»
« Certainement je n’ai pas à me plaindre—me disait celui dont je rapporterai les confidences dans le récit très simple et trop peu romanesque qu’on lira tout à l’heure—car, Dieu merci, je ne suis plus rien, à supposer que j’aie jamais été quelque chose, et je souhaite à beaucoup d’ambitieux de finir ainsi. J’ai trouvé la certitude et le repos, ce qui vaut mieux que toutes les hypothèses. Je me suis mis d’accord avec moi-même, ce qui est bien la plus grande victoire que nous puissions remporter sur l’impossible. Enfin, d’inutile à tous, je deviens utile à quelques-uns, et j’ai tiré de ma vie, qui ne pouvait rien donner de ce qu’on espérait d’elle, le seul acte peut-être qu’on n’en attendît pas, un acte de modestie, de prudence et de raison. Je n’ai donc pas à me plaindre. Ma vie est faite et bien faite selon mes désirs et mes mérites. Elle est rustique, ce qui ne lui messied pas. Comme les arbres de courte venue, je l’ai coupée en tête: elle a moins de port, de grâce et de saillie; on la voit de moins loin, mais elle n’en aura que plus de racines et n’en répandra que plus d’ombre autour d’elle. […] La tâche est simple, et j’y suffirai. Et s’il est vrai que le but de toute existence humaine soit moins encore de s’ébruiter que de se transmettre, si le bonheur consiste dans l’égalité des désirs et des forces, je marche aussi droit que possible dans les voies de la sagesse, et vous pourrez témoigner que vous avez vu un homme heureux. »
Eugène Fromentin (1820-1876), Dominique (1863). Traducció d’Agustí Esclasans. Barcelona: Proa, 1985, pp. 11-12 (cap. 1).
Dir molt en un mig dir, seria mon afany
Antonio Garduño. Nahui Olin.
El noble do
Puix m’heu lliurat, senyora, per amistat fidel,
un llibre de poemes del vell país del Cel,
me n’aniré, tot fent-ne girar les fulles grogues,
vora un estany, bessó del cel, cenyit de bogues:
allà seran els versos, al caire d’un safir,
fulloles i brotons moguts per un sospir.
Ara que ja mon cap és esquitxat de cendra,
encara vull saber i encara desaprendre.
Dir molt en un mig dir, seria mon afany.
I perquè passi un signe de mi damunt l’estany,
em bastarà un palet molt lleu, color de rosa
(on, tota amagadissa, l’eternitat es posa),
perquè em dibuixi un ròdol —a penes nat, perdut—
en l’aigua del silenci i de la solitud.
Josep Carner (1884-1970), Poesia. Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 822 [Cor quiet].
El Sentit de la Paraula 