Bel Powley in The Diary of a Teenage Girl (2015, Marielle Heller, dir.).
Polonius: What do you read, my lord?
Hamlet: Words, words, words.
William Shakespeare (1564-1616), Hamlet, act II, scene 2, vv. 196-197.
Polonius: What do you read, my lord?
Hamlet: Words, words, words.
Oh campana de la vila,
dolençosa en tarda calma,
cada batallada teva
sona endins de la meva ànima.I és tan lent el teu sonar,
tan com a trist de la vida,
que la primera tocada
ja fa el so de repetida.I per molt de prop que et senti,
en passar, sempre vagant,
ets per a mi com un somni,
al cor em sones distant.I a cada toc que tu deixes
vibrant en el cel absort,
sent més enfora el passat,
sent l’enyorança més prop.
Ó sino da minha aldeia,
Dolente na tarde calma,
Cada tua badalada
Soa dentro da minha alma.E é tão lento o teu soar,
Tão como triste da vida,
Que já a primeira pancada
Tem o som de repetida.Por mais que me tanjas perto
Quando passo, sempre errante,
És para mim como um sonho.
Soas-me na alma distante.A cada pancada tua
Vibrante no céu aberto,
Sinto mais longe o passado,
Sinto a saudade mais perto.
La comunitat s’estén fins als camps, propici.
Serà favorable creuar el gran riu, i serà favorable que la persona noble consulti l’oracle.
A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’Impossible cara tendra.―
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.―
Veig l’últim monument en l’enderroc.Jo pujaré, sense replans d’espera,
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.
«Propaganda i brou de llengua, no en manquen.»
«També m’ho ha dit Rovira i Virgili, amb el qual he sostingut una llarga conversa pel procediment que sol emprar-se quan, des del carrer, voleu parlar amb un que es passeja pel terrat.»
Ἐν ἀρχῇ ἦν ὁ λόγος,
καὶ ὁ λόγος ἦν πρòς τòν θεόν,
καὶ θεòς ἦν ὁ λόγος.
In principio erat Verbum et Verbum erat apud Deum et Deus erat Verbum.
«Apoteosis, por tanto, de la repetición. Y letra escrita sobre letra escrita, a su vez escrita sobre otra letra también ya escrita.»
¡Qué me importa nada,
teniendo mi cuerpo y mi alma!
¿Pasado? ¡Que caiga!
¿Presente? ¡Sí, pasa!
¿Futuro?…
Nada me ha quitado nadie, nada; nada
le he dado yo a nadie, le daré yo a nadie,
si tengo mi cuerpo y mi alma.
¿Perdido? ¡A las alas!
¿Guardado? ¡No hay cajas!
¿Ansiado?…
¡Qué me importa nada,
teniendo mi cuerpo y mi alma!
«¿I ara on són, aquells hostes?»