Mes: Abril de 2011

M’exalta el nou i m’enamora el vell

Marià Fortuny (1838-1874), Àrab davant d’un tapís, 1873. 
Se subhasta a la seu londinenca de Sothby’s el proper 18 de maig de 2011.


Em plau d’atzar, d’errar per les muralles
Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic, i a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,
L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.
J. V. Foix (1893-1987), Sol, i de dol, 1947.


Felicitat

Lara Stone (*1983) per Mert & Marcus.



«La ciència de la felicitat és l’art de la moderació.»
Ippolito Nievo (1831-1861), Las confesiones de un italiano (Le confessioni di un italiano, 1867). Traducció de José Ramón Monreal. Barcelona, Acantilado, 2008, p. 80.




La solitud sense les lletres

William Blake (1757-1827), The Ancient of Days (1794).


«Sens dubte, la solitud sense les lletres és talment un exili, una presó, un poltre de tortura: posa-hi la cultura i esdevindrà la pàtria, la llibertat, una font de plaer. Hom coneix prou bé aquells mots de Ciceró referits al lleure: “¿Hi ha res més dolç que el lleure dedicat a la cultura?” [Tusculanes, V, 36, 105] D’altra banda, també és ben coneguda la sentència de Sèneca: “El lleure sense cultura és com la mort, una sepultura per a l’home viu” [Cartes a Lucili, 52, 3].»
Francesco Petrarca (1304-1374), Elogi de la vida solitària (De vita solitaria, 1346-c. 1356). Edició i introducció de Jordi Llovet. Traducció de Núria Gómez Llauger. Barcelona: Angle, 2011, p. 58 [I.iii.19]. (El Far; 19)



Makárioi

Rosie Huntington-Whiteley
5
3 —Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne del cel!
4 Feliços els qui ploren: Déu els consolarà!
5 Feliços els humils: ells posseiran la terra!
6 Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà!
7 Feliços els compassius: Déu se’n compadirà!
8 Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!
9 Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!
10 Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel!
11 Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! 
Mt., 5, 3-11.
3 beati pauperes spiritu quoniam ipsorum est regnum caelorum 
4 beati mites quoniam ipsi possidebunt terram
5 beati qui lugent quoniam ipsi consolabuntur
6 beati qui esuriunt et sitiunt iustitiam quoniam ipsi saturabuntur 
7 beati misericordes quia ipsi misericordiam consequentur 
8 beati mundo corde quoniam ipsi Deum videbunt 
9 beati pacifici quoniam filii Dei vocabuntur 
10 beati qui persecutionem patiuntur propter iustitiam quoniam ipsorum est regnum caelorum
11 beati estis cum maledixerint vobis et persecuti vos fuerint et dixerint omne malum adversum vos mentientes propter me
3 Μακάριοι οἱ πτωχοὶ τῷ πνεύματι, ὅτι αὐτῶν ἐστιν ἡ βασιλεία τῶν οὐρανῶν.
4 μακάριοι οἱ πενθοῦντες, ὅτι αὐτοὶ παρακληθήσονται.
5 μακάριοι οἱ πραεῖς, ὅτι αὐτοὶ κληρονομήσουσιν τὴν γῆν.
6 μακάριοι οἱ πεινῶντες καὶ διψῶντες τὴν δικαιοσύνην, ὅτι αὐτοὶ χορτασθήσονται.
7 μακάριοι οἱ ἐλεήμονες, ὅτι αὐτοὶ ἐλεηθήσονται.
8 μακάριοι οἱ καθαροὶ τῇ καρδίᾳ, ὅτι αὐτοὶ τὸν Θεὸν ὄψονται.
9 μακάριοι οἱ εἰρηνοποιοί, ὅτι αὐτοὶ υἱοὶ Θεοῦ κληθήσονται.
10 μακάριοι οἱ δεδιωγμένοι ἕνεκεν δικαιοσύνης, ὅτι αὐτῶν ἐστιν ἡ βασιλεία τῶν οὐρανῶν.
11 μακάριοί ἐστε ὅταν ὀνειδίσωσιν ὑμᾶς καὶ διώξωσιν καὶ εἴπωσιν πᾶν πονηρὸν καθ’ ὑμῶν ψευδόμενοι ἕνεκεν ἐμοῦ· 





Rosa d’Abril

Flor Garduño (*1957), Abraçada de llum, 2000.


Per tu ploro
Adéu, rosa d’abril!
Adéu, rosa encarnada!
Demà, lluny del teu roser,
d’enyorament me moriré.
Quan te diran la meva fi,
plora per mi, que per tu ploro;
plora per mi, més dolçament,
que amargament no és el teu plor.
Eixuga el plor, no ploris gaire,
que et marciria el pas de l’aire.
No ploris gens; no ploris, no.
Per tu i per mi, jo, que ja en sé,
bé puc plorar mellor.
Joan Maragall (1860-1911), Per tu ploro (fragment), 1902.


El recés més preuat

Rembrandt (1606-1669), Judit al banquet d’Holofernes, 1634. Madrid, Museu del Prado.


«Tanmateix, el treball nocturn és el recés més preuat, sempre que hi arribem ben descansats i robustos. Ara bé, de la mateixa manera que el silenci, el recés i la llibertat de l’esperit són absolutament desitjables, cal dir que no sempre conflueixen. Per tant, davant l’eventualitat d’un petit soroll, no hem d’abandonar immediatament els llibres ni lamentar-nos per haver perdut aquell dia, sinó que hem de plantar cara a tot allò que ens incomodi i anar adquirint l’hàbit que la nostra concentració pugui vèncer tots els obstacles; si dirigim tota la nostra atenció vers la nostra feina, res del que pugui torbar-nos els ulls i l’oïda no arribarà a la nostra ment. ¿No és ben cert que, molt sovint, un pensament atzarós fa que no veiem els qui ens vénen de cara i, d’aquesta manera, fa que no es desviem del camí? ¿No aconseguiríem el mateix si realment ho volguéssim? No hem de deixar-nos endur per les raons de la peresa. Car, si penséssim que no hem d’estudiar si no estem prou descansat, de bon humor i lliures de tota preocupació, sempre trobaríem alguna excusa. És per això que ja sigui entre la gent, ja sigui en un viatge o bé durant un àpat, cal que el nostre pensament es procuri a si mateix un espai de recés.» [Quintilià, Institució oratòria, X, 3, 28-30]
Francesco Petrarca (1304-1374), Elogi de la vida solitària (De vita solitaria, 1346-c. 1356). Edició i introducció de Jordi Llovet. Traducció de Núria Gómez Llauger. Barcelona: Angle, 2011, p. 58 [I.iii.19]. (El Far; 19)

Mahalta

Gustave Courbet (1819-1877), Le Sommeil, 1866. 
París, Petit Palais, Musée des Beaux-Arts de la Ville de Paris. 


Cançó a Mahalta
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga.
Màrius Torres (1910-1942), Poesies, 1947.


Lluís Llach, Cançó a Mahalta:
http://www.goear.com/listen/b1833f5/canco-a-mahalta-lluis-llach




Catorze d’Abril

Ara fa cinquanta anys, el 12 d’abril de 1961, Iuri Gagarin (1934-1968), cosmonauta soviètic, va ser el primer ésser humà que va fer una volta sencera a l’òrbita terrestre a bord de la nau Vostok. 
Gairebé trenta anys abans Francesc Macià havia proclamat la República Catalana. D’això ara en fa vuitanta anys.



«Proclamo la República Catalana.»

Francesc Macià (1859-1933), 14 d’abril de 1931.




No diu paraules ben ardides

Foto: Ira Bordo.


Com les maduixes
Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d’un infant.
Per’xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s’encanta davant d’una claror
i va creixent tranquil·la i en admiració
i a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
       cull ara les maduixes arrupides,
       tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,
                      al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s’acaba darrera del jardí.
En va la maduixera son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:
si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.

Josep Carner (1884-1970), Els fruits saborosos (1906). 


[From Sali.]