La cambra cuirassada

Ramon Casas (1866-1932), La Sargantain, 1907. Barcelona, Cercle del Liceu.


«Ens pensem que coneixem els que ens envolten i que podem preveure les seves emocions, però és tan sols un miratge. La vida interior d’una persona és el secret més impenetrable del món, una cambra cuirassada. […] Tot i que només es pot viure anant endavant, l’existència, qualsevol existència, únicament pren sentit quan mires enrere i proves d’entendre-la en el conjunt. La biografia que deixem rere nostre com el rastre d’una serp a l’arena: vet aquí un artifici que sovint ens conforta. Al capdavall no és tan diferent de l’arriscada interpretació d’un somni. Agafem quatre o cinc escenes que rescatem just quan ens despertem, sensacions que només som capaços de reconèixer veladament, com objectes que unim amb un fil narratiu perquè el resultat sigui comprensible. Però la vida és una altra cosa. El sentit d’una vida és la vida mateixa, allò que construïm cada dia sense ser-ne conscients. Per això, quan les vivim, la majoria de situacions no tenen un significat especial. El miratge del sentit ve després. Seiem en un cafè, parlem amb un amic i justifiquem el nostre passat mirant enrere. L’ordenem. De la necessitat d’entendre els nostres dies, en fem una virtut. Aquest procés tampoc no és gaire diferent del fet de resumir unes vacances d’estiu amb una postal idíl·lica, esgrafiada amb quatre tòpics i enviada a última hora (perquè els nostres parents o amics la rebin quan ja som de nou a casa, sans i estalvis). Reduïm la vida a unes quantes paraules, la simplifiquem, però el seu sentit autèntic és complexitat, contradicció, incertesa.»
Jordi Puntí (*1967), Maletes perdudes. Barcelona: Empúries, 2010, p. 398.


Anuncis