Salvador ESPRIU

Sobirania

Una imatge del mural de l’assemblea de l’ANC de Gironès per la Independència, a la ciutat de Girona. Foto: El Punt Avui.


el meu poble i jo 

                                        A la memòria de Pompeu Fabra. 
                                       Mestre de tots. 

Bevíem a glops 
aspres vins de burla 
el meu poble i jo. 

Escoltàvem forts 
arguments delsabre 
el meu poble i jo 

Una tal lliçó 
hem hagut d’entendre 
el meu poble i jo 

La mateixa sort 
ens uní per sempre: 
el meu poble i jo. 

Senyor, servidor? 
Som indestriables 
el meu poble i jo. 

Tenim la raó 
contra bords i lladres 
el meu poble i jo. 

Salvàvem els mots 
de la nostra llengua 
el meu poble i jo. 

A baixar graons 
de dol apreníem 
el meu poble i jo. 

Davallats al pou, 
esguardem enlaire 
el meu poble i jo. 

Ens alcem tots dos 
en encesa espera, 
el meu poble i jo. 

B., 9 de febrer de 1968. 

Salvador Espriu (1913-1985), Cançons d’Ariadna (1949).



La rialla, la dalla

Salvador Dalí (1904-1989), Remorse [Remordiment] o Esfinx enterrada en la sorra (1931). Michigan, Kresge Art Museum.


Els captaires

Al voltant de la meva
autoritat, la roda
essencial dels necis
i la sang, on cendregen
tristos amors, tot l’odi
contra vençuts i amos.

Faig del temps una corda
de funàmbul. M’ajuden
la rialla, la dalla.

Advers al vent, navili
desarborat. Germanes
endolades et miren,
blanc de lluna, d’escuma

I arriba, per la boira
de suburbis, perduda,
només una pregunta
de llavis de captaires:
«Dic, dic nobis, Maria,
quid vidisti in via.»

Salvador Espriu (1913-1985), Mrs. Death(1952).


Qui pot guiar-me a l’alba?

Vaixell a la deriva a la platja de Sheffield, Sud-àfrica. 
Fotografia: Rogan Ward/Reuters.


XXV
A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.
Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
casa que jo manava.
Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria.
Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.
Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?
Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.
Salvador Espriu (1913-1985), Cementiri de Sinera (1946).
[From Sali.]