Mais on gagne du temps

By Marc Vicens, 2016 (Menjar Blanc).

 

—Et facin el que et facin —li diu el padrí, amistosament— t’equivoques si menteixes. És un mal vici, i inútil, perquè tot s’acaba sabent.

—Sí —respon en Panotxa—, però es guanya temps.

 

— Quoi qu’on te fasse, lui dit amicalement Parrain, tu as tort de mentir. C’est un vilain défaut, et c’est inutile, car toujours tout se sait.

— Oui, répond Poil de Carotte, mais on gagne du temps.

 

Jules Renard (1864-1910), Pèl de panotxa [Poil de carotte, 1894]. Traducció d’Antoni Clapés. La Bisbal d’Empordà: Sidillà, 2015, p. 206 (L’àlbum d’en Panotxa).

En col·laboració amb Marc Vicens (Menjar Blanc).

 

 

 

Comment ! Encore !

Mandra (2009) by Marc Vicens.

 

El mandrós d’en Fèlix acaba els estudis amb dificultats.

S’estira i sospira amb satisfacció

—Quin són els teus gustos? —li demana el senyor Lepic—. Ets a l’edat en què es decideix la vida. Què vols fer?

—Com? Encara més? —respon en Fèlix.

 

 

Le paresseux grand frère Félix vient de terminer péniblement ses études.

Il s’étire et soupire d’aise.

— Quels sont tes goûts ? lui demande M. Lepic. Tu es à l’âge qui décide de la vie. Que vas-tu faire ?

— Comment ! Encore ! dit grand frère Félix.

 

Jules Renard (1864-1910), Pèl de panotxa [Poil de carotte, 1894]. Traducció d’Antoni Clapés. La Bisbal d’Empordà: Sidillà, 2015, p. 206 (L’àlbum d’en Panotxa).

En col·laboració amb Marc Vicens (Menjar Blanc).

 

 

En vers

By Marc Vicens (Menjar Blanc).

 

Del senyor Lepic a Panotxa

Estimat Panotxa,

La teva carta d’aquest matí m’ha sorprès molt. La torno a llegir, i és en va. No és el teu estil ordinari i parles de ximpleries que no semblen de la teva competència ni de la meva.

Normalment ens expliques petits assumptes, ens dius els llocs que aconsegueixes a classe, les qualitats i els defectes que trobes a cada professor, els noms dels nous companys, l’estat de la teva roba, o si menges i dorms bé.

Vet aquí el que m’interessa. Avui no entenc res. A què ve aquesta sortida de to sobre la primavera quan som a l’hivern? Què volies dir? Et cal una bufanda? La carta no està datada i no se sap si me l’adreces a mi o al gos. La mateixa forma de la teva escriptura em sembla que s’ha modificat, i la disposició de les línies, la quantitat de majúscules, em desconcerten. En resum, sembla que te’n riguis d’algú. Suposo que és de tu mateix, i no t’ho dic com si fos un crim, només et faig una observació.

Resposta d’en Panotxa

Estimat pare,

Un mot apressat per explicar-te la meva darrera carta. No t’has adonat que era en vers.

 

 

 

De M. Lepic à Poil de Carotte.

Mon cher Poil de Carotte,

Ta lettre de ce matin m’étonne fort. Je la relis vainement. Ce n’est plus ton style ordinaire et tu y parles de choses bizarres qui ne me semblent ni de ta compétence ni de la mienne.

D’habitude, tu nous racontes tes petites affaires, tu nous écris les places que tu obtiens, les qualités et les défauts que tu trouves à chaque professeur, les noms de tes nouveaux camarades, l’état de ton linge, si tu dors et si tu manges bien.

Voilà ce qui m’intéresse. Aujourd’hui, je ne comprends plus. À propos de quoi, s’il te plaît, cette sortie sur le printemps quand nous sommes en hiver ? Que veux-tu dire ? As-tu besoin d’un cache-nez ? Ta lettre n’est pas datée et on ne sait si tu l’adresses à moi ou au chien. La forme même de ton écriture me paraît modifiée, et la disposition des lignes, la quantité de majuscules me déconcertent. Bref, tu as l’air de te moquer de quelqu’un. Je suppose que c’est de toi, et je tiens à t’en faire non un crime, mais l’observation.

Réponse de Poil de Carotte.

Mon cher papa,

Un mot à la hâte pour t’expliquer ma dernière lettre. Tu ne t’es pas aperçu qu’elle était en vers.

 

Jules Renard (1864-1910), Pèl de panotxa [Poil de carotte, 1894]. Traducció d’Antoni Clapés. La Bisbal d’Empordà: Sidillà, 2015, pp. 126-127 (Cartes escollides).

 

En col·laboració amb Marc Vicens (Menjar Blanc).