Anotació

La política de la no-política

Retrat de l’artista Ai Wei Wei (a Beijing, Xina, 6-II-2012), de Stefen Chow, publicat per la revista Smithsonian. Segon premi del World Press.

 

 Tot l’art ha de ser polític?

–No crec que l’art hagi de ser polític, però crec que tot allò que intenta evitar la política és un problema. Perquè si veus el sofriment de la gent, la injustícia i la mort, però només intentes pintar un quadre bonic, és una decisió que també acaba sent molt política. L’art hauria d’explicar la veritat i establir la seva pròpia ètica. Si no, no té cap mena de rellevància.

Does art have to be political?

–No, but I believe that everything that tries to avoid politics is a problem. If you see the suffering, injustice and death, but all you want is to paint a pretty picture; that is a political decision. Art should explain reality and establish its own ethics. If it doesn’t, then it has no relevance.

Presència (3 nov. 2013).

 

 
Anuncis

Dilemes

L’artista dissident xinès Ai Weiwei fotografiat despullat a Pequín envoltat de dones en protesta pels càrrecs de pornografia que l’imputa la policia xinesa (nov. 2011).

Fa molt temps hi hagué un emperador al qual només agradava la joventut i va manar que tots els qui tinguessin més de quaranta anys fossin executats. La gent gran va fugir i es va refugiar i amagar a les províncies, deixant la capital al jovent. Hi havia un capità de la guàrdia els pares del qual tenien setanta anys. Estaven terroritzats, car pensaven que si la gent de més de quaranta anys estava prohibida, la seva posició era molt pitjor encara. El capità, però, que estimava moltíssim els seus progenitors, es va negar que fugissin o s’amaguessin lluny. Durant moltes nits va excavar un forat a sota de la casa on vivien, i hi va bastir una cambra on els va instal·lar per poder visitar-los sovint. D’altra banda, va informar les autoritats imperials que havien desaparegut.
(¿Com s’explica aquesta política imperial? Al capdavall, ¿quin mal feien a l’emperador una gent que vivia a casa seva i no es ficava en res?)
Com que el fill era un capità, penso que el pare era un alt dignatari o alguna cosa semblant. Sigui com. sigui, era un noble ancià molt intel·ligent, i el capità, tot i la seva joventut, passava per molt llest i capaç, de manera que l’emperador en tenia un alt concepte.
En aquells temps l’emperador de la Xina volia fer-se amb el nostre país enganyant el sobirà, de manera que contínuament enviava enigmes i qüestions per provar l’agudesa de Sa Majestat. En certa ocasió li va enviar un cilindre de fusta perfectament ribotat d’uns quatre pams d’alçada amb la pregunta: «¿On és el cap i on és la cua?». Com que no hi havia manera de distingir-los, l’emperador es va torbar molt, tant que el capità es va compadir d’ell i va explicar la història al seu pare. «Tot el que cal fer és anar a la vora d’un riu de corrent ràpid», va respondre l’ancià, «i llençar el tros de fusta de través a l’aigua. Llavors girarà sol, i l’extrem que s’encari en direcció al corrent serà el cap. Feu-li una marca i envieu-lo a l’emperador xinès». El capità se’n va anar a palau i va explicar la solució a Sa Majestat com si se l’hagués empescada ell. Acompanyat d’un reguitzell de cortesans, va anar a la vora del riu, va llençar el tros de fusta i va marcar la cara que va prendre la direcció de l’aigua. Tot seguit el van reenviar a la Xina, i va resultar que la solució era la bona.
En una altra ocasió l’emperador xinès va enviar dues serps exactament iguals: ara calia endevinar quina era el mascle i quina la femella. Com que ningú no era capaç de dir-ho, el capità ho va preguntar al seu pare. El vell va dir que calia posar els serpents l’un al costat de l’altre, i acostar a les seves cues una branqueta molt fina. La que bellugués la cua, seria la femella. El capità ho va fer tal com el pare li havia dit, i el serpent que es va moure fou marcat i enviat a Xina.
Passat un temps l’emperador de la Xina va enviar a Sa Majestat una joia petita amb set curvatures, que travessava un forat obert pels dos extrems. «Passa un fil per dins de la joia», va escriure. «Al nostre país tothom sap fer-ho.» Sa Majestat va cridar els menestrals més destres, però no se’n van sortir. També van provar-ho els nobles, però sense èxit. Una vegada més el capità es va adreçar al seu pare. «Cal que agafeu dues formigues grans», digué l’home. «Lligueu uns fils ben prims al voltant dels seus cossos, i, a l’extrem d’aquests, uns fils més gruixuts. Unteu amb mel un dels orificis i poseu les formigues davant de l’altre.» El capità va explicar-ho a l’emperador, van cercar les formigues i tot es va fer tal com havia dit el vell. En ensumar la mel, els insectes van començar a avançar pel passatge i ben aviat van sortir per l’altre cantó. Quan la joia enfilada fou tornada a la Xina, els habitants del país van decidir que els japonesos eren gent molt llesta i no tenia cap sentit continuar enviant-los endevinalles.
Molt impressionat pel que el capità havia aconseguit, Sa Majestat li va preguntar què podia fer per ell i quin rang desitjava. «No vull cap rang ni càrrec especial», digué el capità. «Només vull que la gent gran que ha fugit i s’ha amagat, pugui tornar a la capital sense entrebancs.» «Molt senzill», digué l’emperador. La gent gran va restar encisada en sentir aquella notícia, i el capità fou nomenat gran ministre.

Sei Shonagon, Quadern de capçalera [Makura no Soshi, s. x]. Versió de Xavier Roca-Ferrer. Barcelona, La Magrana, 2007, pp. 234-236.