Só vell i res al món no m’adelera

Marc Vicens, Lluna plena. Font: Menjar Blanc, v.2

El goig suprem
de Uang Uei

Só vell i res al món no m’adelera,
no pas que sigui d’alt enteniment:
mon pobre pensament
mai no deixa la meva passa enrera.
Només que del meu bosc só coneixent,
i em mena a un mateix bosc cada sendera.

Els dits blaus de la lluna
el meu llaüt es plauen a amoixar.
El vent que núvols en el cel escampa
m’escomet el cinyell: ¿el desfarà?

¿Quin és el goig suprem d’aquesta vida?
Jo us el sabria dir:
és el cant d’una noia que s’allunya
després de demanar-vos el camí.


Josep Carner (1884-1970), Poesia, text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 1.0145 [Lluna i llanterna].

Anuncis