Una quedada de feixistes.
«La lenta putrefacció sempre li havia semblat menys aterridora que el conflicte obert.»
Pol Beckmann, Novel·la. Barcelona: Quaderns Crema, 2019, p. 91.
Els estampats dels teus vestits
o dels jerseis, com el d’aquell
vespre, vora el riu, a Tossols,
m’ullprenen i guanyen la batalla
als ulls indefensos, captius.
«M’agraden tots aquests de Custo»,
dius, i ara et veig amb un de tons
blavosos. I mitges de reixa.
Som a la Búgan i després
passejarem fins al Corsari.
Et regalaré el Carner
de mil nou-cents cinquanta-set
que vaig trobar a can Rodés,
al carrer dels Banys Nous. Tu saps
que són, aquests mots, una pàtria
que ens acollirà quan tornem
de l’allunyament i de l’exili
on m’hauran abocat els dies
de ceguesa, sense mirades
als estampats dels teus vestits.
«Però ¿què pot fer un sol individu? Sobre això, que cadascú decideixi. Hi ha una cosa que pot fer tothom, i és assegurar-se de sentir el que és just. Cada ésser humà irradia una atmosfera d’influència positiva, i l’home o la dona que tenen uns sentiments vigorosos, saludables i justos pel que fa als grans interessos de la humanitat són uns benefactors constants per a la raça humana.»
«But, what can any individual do? Of that, every individual can judge. There is one thing that every individual can do, —they can see to it that they feel right. An atmosphere of sympathetic influence encircles every human being; and the man or women who feels strongly, healthily and justly, on the great interests of humanity, is a constant benefactor to the human race.»
«El camí més llarg ha de tenir un final, i la nit més fosca ha d’extingir-se i donar pas al matí.»
«The longest way must have its close, —the gloomiest night will wear on to a morning.»
«Van pujar a bord dos passatgers molt decidits. Havien pres llurs tickets a darrera hora: que de què no perden el vapor. Duien poc bagatge; i, amb les celles arrufades, els mentons singularment projectats, pujaren l’escala d’una manera gairebé gimnàstica. Tot seguit el vapor va començar d’acomiadar-se amb les tremendes sonoritats patètiques de reglament. Els dos passatgers eren a llurs cabines, entaforats i possiblement aqueferats mentre, amb una insensible dolcesa, el vaixell girava cua a la ciutat, exactament en aquells pocs instants del crepuscle que el cel és lilà. La ciutat havia encès els seus llums al voltant de les aigües i, per ci per lla, en els carrers i les cases d’aire pueril.»
Quin dia serà, però, que el públic es donarà de baixa de La Vanguardia, per raons d’higiene, de bon gust, d’intel·ligència i de sensibilitat?»
El feixista Rodolfo Martín Villa.
Joan Fuster (1922-1992), Notes d’un desficiós. Edició i notes de Francesc Pérez Moragón i Nel·lo Pellicer. Pròleg de Nel·lo Pellicer. Epíleg d’Emili Piera. València: Institució Alfons el Magnànim, 2017, p. 162 («La retòrica feixista», Qué y Dónde, núm. 190, 2/8 de novembre de 1981).
«[…] semblaves un… un estafador, un tafur de les altes finances, un seductor dominical de minyones…»