Anotació

Uròbor

Serpiente_alquimica

A copy of a 1478 drawing by Theodoros Pelecanos of an alchemical tract attributed to Synesius.  The ouroboros or uroborus is an ancient symbol depicting a serpent or dragon eating its own tail. Originating in ancient Egyptian iconography, the ouroboros entered western tradition via Greek magical tradition and was adopted as a symbol in Gnosticism and Hermeticism, ll and most notably in alchemy. Via medieval alchemical tradition, the symbol entered Renaissance magic and modern symbolism, often taken to symbolize introspection, the eternal return or cyclicality, especially in the sense of something constantly re-creating itself. It also represents the infinite cycle of nature’s endless creation and destruction, life and death. The term derives from Ancient Greek: οὐροβόρος, from οὐρά ‘tail’ + βορά ‘food’, from βιβρώσκω ‘I eat’.

 

 

(La novetat ens tempta sempre a tots.)

 

 

Aleksandr S.Puixkin (199-1837), La Gabrielíada (1821). Traducció d’Helena Vidal. Figueres: Cal·lígraf, 2015, p. 47.

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis
Anotació

Déu és gelós

Lawrence Jennifer(1).jpg

Jennifer Lawrence.

 

 

Déu és gelós. Què podrà fer la verge?
No us lamenteu, princesa del meu cor,
oh, dones, de l’amor dipositàries,
que amb tanta habilitat aconseguiu
fer ballar el cap al vostre amat promès,
distreure la mirada més experta
i disfressar els efectes del pecat
amb el més cast dels vels de la innocència…
La filla sorneguera té per mestra
la seva mare en l’art de fer posat
de vergonyosa i d’estrafer el dolor;
juga molt bé el paper la nit de noces,
i l’endemà s’aixeca amb cara pàl·lida,
passeja el cos extenuat i lànguid,
l’home és feliç, la mare està tranquil·la,
i allà al carrer s’espera el vell amic.

 

 

Aleksandr S.Puixkin (199-1837), La Gabrielíada (1821). Traducció d’Helena Vidal. Figueres: Cal·lígraf, 2015, p. 63.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El sutge de l’instant

Joaquim Sorolla (1863-1923), A la platja de Sant Sebastià, c. 1895-1900.



M’ha estat donat un cos, què en podré fer,
tan únic, tan privat i tan, tan meu?

¿A qui, digueu, em cal regraciar
el goig tranquil de viure i respirar?

Jo en sóc el jardiner, jo en sóc la flor.
I no estic sol en la presó delmón.

Ja hi ha senyals als vidres de l’etern
de l’escalfor que hi deixa el meu alè.

El meu dibuix ja hi ha quedat gravat,
per bé que sembli mal de desxifrar.

Que regalimi el sutge de l’instant,
no esborrarà el dibuix que estimo tant.

                                                                                          (1909)

Òssip Mandelstam (1891-1938), Poemes. Selecció i traducció d’Helena Vidal. Barcelona: Quaderns Crema, 2009.

Pensaré pensaments de joguina

Fotografia de Francesca Woodman.



Llegiré només llibres d’infants,
pensaré pensaments de joguina,
del que és gran, en faré pluja fina,
m’alçaré de les cendres estant.

Mai el viure no ha estat tan rebec,
no n’espero res més, de la vida,
però estimo la terra que em crida
perquè és l’únic país que conec.

Un jardí mig perdut en el temps,
jo m’hi gronxo amb tres fustes senzilles,
i recordo, entre boira i deliri,
els troncs foscos i esvelts dels avets.

(1908)

Òssip Mandelstam(1891-1938), Poemes. Selecció i traducció d’Helena Vidal. Barcelona: Quaderns Crema, 2009.


[To Sali.]


No segueu blat!

Marc Vicens, 2012

No segueu blat als camps de primavera
en terra abandonada i boscos tristos.
Hostes vindran, sens que ningú els demani,
hostes vindran.

Deixeu podrir-se les espigues tendres!
Que prest vindran els visitants inhòspits
i segaran els vostres caps intrèpids,
el vostre orgull.

Profanaran el sòl dels vostres cementiris.
Trepitjaran els blats d’espiga groga.
Embriagats de sang, maleiran llurs boques
els vostres déus.

Arrasaran les vostres cases velles,
calaran foc pertot, dements i ebris,
no els pararan els cabells blancs d’un avi,
ni un plor d’infant.

En terra abandonada i boscos tristos
no els seguem pas, els blats de primavera.
Hostes vindran, sens que ningú els demani,
els nostres fills.

                                                                             (1906)

Òssip MANDELSTAM (1891-1938), Poemes. Selecció i traducció d’Helena Vidal. Barcelona: Quaderns Crema, 2009.