Mediterràniament


Milla Jovovich per Paolo Roversi.




Mediterráneo (1971)
Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa,
y escondido tras las cañas
duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por donde quiera que vaya,
y amontonado en tu arena
guardo amor, juegos y penas.
Yo,
que en la piel tengo el sabor
amargo del llanto eterno,
que han vertido en ti cien pueblos
de Algeciras a Estambul,
para que pintes de azul
sus largas noches de invierno.
A fuerza de desventuras,
tu alma es profunda y oscura.
A tus atardeceres rojos
se acostumbraron mis ojos
como el recodo al camino…
Soy cantor, soy embustero,
me gusta el juego y el vino,
tengo alma de marinero…
¿Qué le voy a hacer, si yo
nací en el Mediterráneo?
Nací en el Mediterráneo…
Y te acercas, y te vas
después de besar mi aldea.
Jugando con la marea
te vas, pensando en volver.
Eres como una mujer
perfumadita de brea
que se añora y que se quiere
que se conoce y se teme.
Ay…
si un día para mi mal
viene a buscarme la parca.
Empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.
Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo…
En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte.
Quiero tener buena vista.
Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista…
Cerca del mar. Porque yo
nací en el Mediterráneo…
Nací en el Mediterráneo…
Nací en el Mediterráneo…

Joan Manuel Serrat (*1943)



http://www.goear.com/listen/4a75d31/mediterraneo-joan-manuel-serrat

Anuncis

L’experiència

Paolo Roversi, Kate, 1992.


«L’experiència, estimat —replicà Charlotte—, no és cap arma suficient, de vegades és perillosa i tot per al qui la maneja; i, de tot plegat, si més no se’n treu que el que no hem de fer és precipitar-nos.»
Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Les afinitats electives (Die Wahlverwandtschaften, 1809). Traducció Carme Gala. Barcelona: Proa, 1997, p. 18. (A Tot Vent; 291)



Una carronya

Tasha Tilberg per Paolo Roversi



Una carronya

Ànima meva, escolta, has oblidat l’objecte
que un dolç matí d’estiu, com pocs,
vam trobar pel camí? Una carronya infecta
damunt un llit sembrat de rocs,
cames eixancarrades, com una dona obscena,
suant verí l’encesa pell,
procaçment esqueixada, exhalava, d’esquena,
el tuf que li inflava el ventrell.
El sol irradiava damunt la podridura,
com si calgués coure-la al punt,
i retornar amb escreix a la immensa Natura
tot el que havia creat junt;
el cel blau contemplava la superba carcassa
com una flor obrint-se al matí.
Tan fètid era el baf desprès d’aquella massa
que vas sentir-te defallir.
Del ventre putrefacte un brum constant de mosques
sobrevolava els clots obacs
on reguerons de larves resseguien les fosques
parets d’aquells vivents parracs.
Tot plegat davallava, pujava a tall d’onades,
o bé es llançava espurnejant;
s’hauria dit que el cos, inflat per lleus bravades,
vivia anant-se incrementant.
I d’aquell món fluïa una música obscura,
d’aigua o de vent sobre un pradell,
o del gra que un bracer amb rítmica mesura
porga i agita al seu garbell.
Les formes s’esfumaven: era un somni que es vela,
l’esbós que torna amb lent esforç
i que el pintor realça en l’oblidada tela
guiat tan sols pels seus records.
Darrere d’unes roques, amb mirada agitada,
espiava un gos afamat
el moment de reprendre a la pútrida ossada
el tros ja a mitges rosegat.
—I tanmateix semblant a aquesta podridura,
a aquesta horrible infecció,
seràs; llum dels meus ulls i sol de ma natura,
tu, l’àngel de ma passió!
Sí!, tu seràs això, oh majestat garrida,
després dels últims sagraments,
quan vagis a podrir-te sota l’herba florida
enmig dels altres ossaments.
Llavors, oh ma bellesa!, digues a la vermina
que se’t beurà a besos goluts,
que he conservat la forma i l’essència divina
dels meus amors més corromputs!
Charles Baudelaire (1821-1867), Les flors del mal (Les Fleurs du mal, 1857). Traducció de Xavier Benguerel. Barcelona: Proa, 1998 (1a. ed. 1985), xxix, pp. 98-101.
Une Charogne
Rappelez-vous l’objet que nous vîmes, mon âme,
Ce beau matin d’été si doux:
Au détour d’un sentier une charogne infâme
Sur un lit semé de cailloux,
Les jambes en l’air, comme une femme lubrique,
Brûlante et suant les poisons,
Ouvrait d’une façon nonchalante et cynique
Son ventre plein d’exhalaisons.
Le soleil rayonnait sur cette pourriture,
Comme afin de la cuire à point,
Et de rendre au centuple à la grande Nature
Tout ce qu’ensemble elle avait joint;
Et le ciel regardait la carcasse superbe
Comme une fleur s’épanouir.
La puanteur était si forte, que sur l’herbe
Vous crûtes vous évanouir.
Les mouches bourdonnaient sur ce ventre putride,
D’où sortaient de noirs bataillons
De larves, qui coulaient comme un épais liquide
Le long de ces vivants haillons.
Tout cela descendait, montait comme une vague
Ou s’élançait en pétillant;
On eût dit que le corps, enflé d’un souffle vague,
Vivait en se multipliant.
Et ce monde rendait une étrange musique,
Comme l’eau courante et le vent,
Ou le grain qu’un vanneur d’un mouvement rythmique
Agite et tourne dans son van.
Les formes s’effaçaient et n’étaient plus qu’un rêve,
Une ébauche lente à venir
Sur la toile oubliée, et que l’artiste achève
Seulement par le souvenir.
Derrière les rochers une chienne inquiète
Nous regardait d’un oeil fâché,
Epiant le moment de reprendre au squelette
Le morceau qu’elle avait lâché.
—Et pourtant vous serez semblable à cette ordure,
À cette horrible infection,
Etoile de mes yeux, soleil de ma nature,
Vous, mon ange et ma passion!
Oui! telle vous serez, ô la reine des grâces,
Apres les derniers sacrements,
Quand vous irez, sous l’herbe et les floraisons grasses,
Moisir parmi les ossements.
Alors, ô ma beauté! dites à la vermine
Qui vous mangera de baisers,
Que j’ai gardé la forme et l’essence divine
De mes amours décomposés!