ANC encén una estelada gegant d’espelmes a la plaça Catalunya de Barcelona. 08.09.2012.
Oda a Espanya
Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana;
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra:
en ’questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa — dels saguntins
i dels que per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a morts els fills,
te satisfeies — d’honres mortals,
i eren tes festes — els funerals,
¡oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.
¿On són els barcos? — ¿On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
¡Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
¡Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
¿On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
¿No sents la meva veu atronadora?
¿No entens aquesta llengua — que et parla entre [perills?
¿Has desaprès d’entendre an els teus fills?
¡Adéu, Espanya!
(1898)
Joan Maragall (1860-1911), Visions & Cants(1900).
El Sentit de la Paraula 