Adéu/Adiós/Adeus/Agur

ANC encén una estelada gegant d’espelmes a la plaça Catalunya de Barcelona. 08.09.2012.


Oda a Espanya
Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana;
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra:
en ’questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa — dels saguntins
i dels que per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a morts els fills,
te satisfeies — d’honres mortals,
i eren tes festes — els funerals,
¡oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.
¿On són els barcos? — ¿On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
¡Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
¡Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
¿On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
¿No sents la meva veu atronadora?
¿No entens aquesta llengua — que et parla entre                                                                [perills?
¿Has desaprès d’entendre an els teus fills?
¡Adéu, Espanya!

                                                                   (1898)
Joan Maragall (1860-1911), Visions & Cants(1900).


Anuncis

Seràs…

Caspar David Friedrich (1774-1840), Caminant damunt un mar de boira, 1818. Hamburg, Kunsthalle.



Seràs roure, seràs penya,

seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena

com si fossis condemnat.

Joan Maragall (1860-1911), Visions & Cants, 1900, «El comte Arnau», VI.