El nostre passat

Samantha “Sam” Taylor-Wood (*1967), Self Portrait Suspended (2004).


«Succeeix el mateix amb el nostre passat. Perdem el temps si intentem evocar-lo, qualsevol esforç de la nostra intel·ligència és inútil. Està amagat fora dels seus dominis i del seu abast, en algun objecte material (en la sensació que ens inspira) del qual no sospitem. Aquest objecte, depèn de l’atzar que el trobem abans de morir, o que no el trobem mai.
»Fa una pila d’anys que, de Combray, tot el que no fos el teatre i el drama de ficar-me al llit ja no existia per a mi, quan un dia d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que tenia fred, em va oferir, contra els meus costums, una mica de te. Primer vaig refusar i, no sé per què, m’ho vaig repensar. Va manar que anessin a buscar un d’aquells pastissets curts i rodanxons anomenats petites magdalenes que semblen emmotllats en la valva ranurada d’una petxina de pelegrí i, aclaparat per aquell dia ensopit i la perspectiva d’un trist demà, no vaig trigar a portar maquinalment als llavis una cullerada del te on havia sucat un bocí de magdalena. Però, en el mateix instant que la glopada barrejada amb molles delpastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent davant el fenomen extraordinari que experimentava dins meu. Un plaer deliciós m’havia envaït, aïllat, sense cap motiu aparent. D’un sol cop havia convertit en indiferents les vicissituds de la vida, en inofensius els seus desastres, en il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, omplint-me d’una essència preciosa: més ben dit, aquella essència no estava en mi, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. D’on havia pogut venir aquella joia tan poderosa? Sentia que estava relacionada amb el gust del te i delpastisset, però que el superava infinitament, que no devia ser de la mateixa espècie. D’on venia? Què significava? On la podia copsar? Bec un segon glop i no trobo res més que en el primer, un tercer que m’aporta una mica menys que el segon. Ja és hora que m’aturi, la virtut del beuratge sembla disminuir. És evident que la veritat que cerco no és dins seu, sinó dins meu. Aquest l’ha desvetllada, però no la coneix, i només pot repetir-la indefinidament, cada vegada amb menys força, aquest mateix testimoniatge que no sé interpretar i que vull, si més no, poder demanar de nou i retrobar intacte, a la meva disposició, d’aquí uns instants, per a un aclariment decisiu. Deixo la tassa i m’adreço al meu esperit. És ell que ha de trobar la veritat. Però com? Greu incertesa cada vegada que l’esperit se sent sobrepassat per ell mateix; quan ell, l’investigador, és al mateix temps el país obscur on ha de buscar, i on no li servirà de res tot el seu bagatge. Cercar? No només: crear. És davant d’una cosa que encara no existeix i que només ell pot realitzar, i després introduir en la seva llum.»
Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, pp. 60-62. (CombrayI)

Anuncis