Omple’t els ulls de meravella

Andreas Puhl, Forever and ever.


«—El meu avi deia que tothom ha de deixar alguna cosa al seu darrere, en morir. Un fill o un llibre o una pintura o una casa o una paret construïda o un parell de sabates que ha fet. O un jardí plantat. Alguna cosa que la teva mà hagi tocat d’una manera que, en morir tu, la teva ànima tingui un lloc on anar i que quan la gent miri aquell arbre o aquella flor que vas plantar, tu hi siguis. Tant és el que facis, deia, mentre transformis alguna cosa de com era abans que la toquessis en una altra cosa que, després que n’enretiris les mans, és com tu. I deia: “la diferència entre l’home que simplement talla herba i el jardiner és en el tacte”. El tallador d’herba podria no haver estat allà i no passaria res. El jardiner serà allà per sempre —va moure la mà.
»Una vegada, ara deu fer uns cinquanta anys, el meu avi em va ensenyar unes pel·lícules de coets V2. Has vist mai el bolet d’una bomba atòmica des de tres-cents quilòmetres d’altitud? És una punxada d’agulla, no res. Amb la solitud tot al voltant.
»El meu avi passà la filmació del V2 una dotzena de vegades i aleshores va dir que esperava que, algun dia, les nostres ciutats s’obririen i deixarien que hi penetressin el verd i la terra i el salvatge per recordar a la gent que ens hem assignat un trosset de la terra i que sobrevivim en una natura que pot endur-se’n el que ens ha donat amb tanta facilitat com pot fer bufar el vent damunt nostre o enviar-nos el mar perquè ens digui que no som pas tan grans. Quan oblidem com és de pròxima, a la nit, la solitud, deia el meu avi, algun dia vindrà i se’ns endurà, perquè haurem oblidat fins a quin punt pot arribar a ser terrible i real. Ho veus? —es tombà cap a Montag—. L’avi fa molts anys que va morir, però si m’obries el crani, per Déu que em trobaries les línies de l’empremta del seu dit a les circumvolucions del cervell. Va tocar-me. Com et deia abans, era escultor. “Odio un romà que es diu Statu Quo”, em deia. «Omple’t els ulls de meravella, deia, “viu com si haguessis de caure mort d’aquí a deu segons. Veu el món. És més fantàstic que qualsevol somni que es pugui fabricar o pagar. No demanis garanties, no demanis seguretat, aquest animal mai no ha existit. I si existís, seria família del gran peresós que es passa el dia, cada dia, penjat d’un arbre cap per avall, sempre dormint. Engega’l” deia, “sacseja l’arbre i fes caure el peresós de cul”.»
Ray Bradbury (*1920), Fahrenheit 451 (1953). Traducció de Jaume Subirana. Barcelona: Proa, 2010, pp. 176-177. (Labutxaca)


Anuncis