Amunt com l’àguila!

Nancy Fouts.



Als joves
Fills d’una raça dreturera i forta
que unia el seny amb l’ímpetu,
no renegueu de vostra sang … Oprobi
pel fill qui n’és apòstata!
Per honra té ésser bord. Son cor espuri
sols posa arrels paràsites:
no té l’arrel que del terrer dels avis
ne beu saba llegítima.
Per ell és pàtria una buidor coberta
d’algun mantell de púrpura,
un tros de mapa, una abstracció volàtil,
un mot de la retòrica…
Enfora, oh joves, d’aqueix centre exòtic
a on la lluita bàrbara,
jugant la vida i mort d’homes i bèsties,
se’n fa festa sacrílega.
Amb tuf de sang, carnatge i vil cridòria
la multitud embriaga-s’hi
tumultuosa, contagiant-se amb febres
de decadència pútrida …
Enfora, enfora del variat prosceni
la mímica faràndula
que sols ja furga pels femers, cercant-hi
la rialla estúpida.
Llavis i orelles que va ungir l’aroma
de les cançons indígenes,
no us profaneu amb cançoneig imbècil,
rebuig de lletra i música!
Fills d’una gent tan curta de paraules
com era de fets pròdiga,
no us encanteu amb les buidors lluentes
d’una eloqüència frívola.
És la bambolla de sabó, que inflant-se
al buf d’un nin, esplèndida,
s’irisa al punt, mes a l’instant no forma
ni sols gotes efímeres.
Alluny d’aquí la inanitat rotunda
d’estrofes i de clàusules,
la coloraina, l’oripell, pomposos
tresors de la misèria!
Mes ah! fugint d’inveterats contagis,
no entreu plagues novíssimes,
oh joves que ara meditau corpresos
quimeres hiperbòries.
Alluny, allluny aqueixa boira eterna,
mortalla tenebrívola
que nostre sol rebutja! No us imposi
l’Esfinx sempre enigmàtica
que posa obscur lo clar, i per profundes
vol vendre coses tèrboles…
Jovent, aqueixa copa d’art vesànic
i subtils filtres, llança-la,
que et brinda l’opi del Nirvana búdic
o el vi de les Eumènides.
Elles, crinades de serpents, ompliren
de llur verí tal pàtera:
qui en beu, un cap d’Orestes a les Fúries
ha consagrat per víctima!
Alluny també, deliqüescent cosmètic,
untor de formes flàcides
de l’art caduc! Alluny, ximplesa insulsa
fingint candors ingènues!…
L’art veritable és sa, gallard i noble,
tal com Apol·lo amb cítara
i amb sageta potent. Té la bellesa,
la joventut de l’ànima,
la claretat, l’ardida força, l’hàbil
maneig de fibra harmònica,
i l’arc terrible del bon dret qui mata
la serp del fang malèfica.
Tal vos somriga l’ideal, oh joves,
unint el seny amb l’ímpetu,
i amb gran serenitat, que és la divisa
de la potència màxima.
Ah! Els forts vénen de forts. Alçau l’emblema
de l’avior llegítima,
que cada poble sols ateny son astre
seguint per la seva òrbita.
Siau qui sou; mes no atiant vells odis
de raça, ni amb emfàtiques
declamacions lloant tot lo que és vostre,
fins les mateixes úlceres…
Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols,
dins una llar històrica
sens horitzons. Volau sobre les terres
enfora, amunt com l’àguila!
Ella ama el niu de les maternes roques,
però amb gran vol arranca-s’hi
i, travessant mil horitzons, domina
espais de llum esplèndida.
Per planes, mars, abismes i muntanyes,
amb vista potentíssima,
tantost afina desitjada presa,
impetuosa llança-s’hi
de la regió del llamp. Mes no trasmuda
d’essència l’au indòmita.
Ans bé, de tot lo que trescant aferra,
gustant-ne fibres íntimes,
se n’assimila la potència, i torna
cap a son niu més àguila.
Miquel Costa i Llobera (1854-1922), Horacianes (1906), xii.


Anotació

Què tants d’esforços per tan curta vida?

Paul Gauguin (1848-1903), Dues tahitianes, 1899. Nova York, The Metropolitan Museum of Art. 

Calma
Traducció de l’oda XVI del II llibre d’Horaci

Calma suplica el navegant qui es troba

per la mar ampla, si ja negre núvol

tapa la lluna i cap estel propici

guia li dóna.

Pau vol la Tràcia furiosa en lluites,

pau vol la Mèdia que els buiracs adorna;

pau, amic Grosfe, que ni amb or ni perles

poden comprar-ne.

Ah! Ni riqueses ni lictors de cònsol

tristes angoixes de cap cor allunyen,

ànsies que sota enteixinat riquíssim

pàl·lides volen.

Prou té per viure qui en modesta taula

posa amb nou llustre lo saler dels avis:

mai li dissipen una son lleugera

sòrdides ànsies.

Què tants d’esforços per tan curta vida?

Per què dins terres que altres sol fecunda

viure voldríem? Qui, deixant la pàtria,

fuig de si propi?

Munta l’angoixa dins les naus ferrenyes,

corre i encalça els esquadrons qui troten;

ràpida corre més que el cerv, o l’aire

que alça tormentes.

L’ànim, alegre en lo present, no curi

lo que demà puga venir; les penes

mescli amb lo riure… Res al món se troba

bo de tot caire.

Mort primerenca desgracià un Aquil·les;

llarga vida per Titon fou càstig…

Així tal volta la Fortuna em dóna

lo que a tu et nega.

Tu tens dominis on mils pasturen

sícules vaques; per ton carro eguinen

poltres superbes, i et vesteix molt cara

púrpura doble.

A mi certera em concedí la Parca

terres ben curtes, de la Musa grega

l’hàlit amable… i desdenyar la indocta

turba maligna!

Pollença, 23 agost 1904-21 setembre 1905

Miquel Costa i Llobera (1854-1922), Horacianes, 1906.

Otium divos rogat in patenti

prensus Aegaeo, simul atra nubes

condidit lunam neque certa fulgent

sidera nautis,

otium bello furiosa Thrace,

otium Medi pharetra decori,

Grosphe, non gemmis neque purpura ve-

nale nec auro.

non enim gazae neque consularis

submovet lictor miseros tumultus

mentis et curas laqueata circum

tecta volantis

vivitur parvo bene cui paternum

splendet in mensa tenui salinum

nec levis somnos timor aut cupido

sordidus aufert.

quid brevi fortes iaculamur aevo

multa? quid terras alio calentis

sole mutamus? patriae quis exsul

se quoque fugit?

scandit aeratas vitiosa navis

Cura nec turmas equitum relinquit

ocior cervis et agente nimbos

ocior Euro.

laetus in praesens animus quod ultra est

oderit curare et amara lento

temperet risu: nihil est ab omni

parte beatum.

abstulit clarum cita mors Achillem,

longa Tithonum minuit senectus

et mihi forsan tibi quod negarit

porriget hora.

te greges centum Siculaeque circum

mugiunt vaccae, tibi tollit hinnitum

apta quadrigis equa, te bis Afro

murice tinctae

vestiunt lanae: mihi parva rura et

spiritum Graiae tenuem Camenae

Parca non mendax dedit et malignum

spernere volgus

Horaci (65-8 aC), Oda, II, xvi.