Anotació

D’aquest foll delit de viure, / ¿quin vivent ne sap quelcom?

Vintage Beauty

 

 

 

L’estranya amor

 

Al retrat inconegut,
bella dama, flor de França,
sou encar sense minvança
en la vostra joventut.
Conserveu la ploma en testa
i el mirall en una mà,
i en el pit, dormida, resta
una flor que no es badà.
La finestra, encara oberta,
dóna sempre a aquell país
de polsina d’or incerta;
i per terra, en el tapís,
—flors d’argent, fons escarlata—
fa la roda un gran paó
i el bell ròssec se us dilata
del vestit murmurador.
Heu tingut, dama exquisida,
nada en segles llunyedans,
dolços ulls d’embadalida,
cabells d’or, llavis sagnants;
heu estat gorjaflorida,
els robins en coll i mans
se us tornaven més brillants,
que la sang els dava vida;
de brocats éreu cenyida,
que l’alè féu onejants.
D’aquest foll delit de viure,
¿quin vivent ne sap quelcom?
¿Què s’han fet boca i somriure,
bella dama sense nom?

 

Josep Carner (1884-1970), La inútil ofrena (1924) [text de Poesia 1957, ed. Jaume Coll].

 

 

 

 

 

 

Anotació

¿Què faig?

Sunbaker_maxdupain_nga76.54

Sunbaker (1937) by Max Dupain (1911-1992).

 

 

BEAT SUPERVIVENT

 

La meva pipa jau, i no perilla,
a un racó de la boca. —Mitjanit.
Enllà dorm el meu fill, ençà ma filla
i dolça alena missenyora al llit.
—¿Què fa tot sol? Dotze hores són tocades
—diuen, veient la ratlla de claror
sota la porta, negres, ensonyades
les cambres al costat del menjador.
¿Què faig? Em plac en ma sobirania
d’una clapa de llum entre foscors;
encara visc, mentre ma gent somia,
com un supervivent misteriós.
Em distreu aquell pom de violetes,
o bé el rellotge o el meu foc encès;
ja del llibre les tímides lletretes,
desentrenat com só, no em diuen res.
Fuig tot afany d’avui, tota cabòria,
com seguint de ma pipa el torterol;
i del meu fadrinatge la memòria
de puntetes, suau, torna a mon volt.

Oh fadrinatge! Espera d’un viatge,
entre un brogit que es mou i que relluu,
abocament dels ulls a cada imatge
i tremolor davant un colze nu;
anar tot sol a respirar les roses
d’abril, quan plou, per un carrer oblidat;
debatre amb els amics d’estranyes coses
en un lloc tot encès, tot entelat,
i, no volent cap llei, tenir les flaques
que són com borda, miserable llei:
aquell ficar les mans a les butxaques
i arronsar-se d’espatlles com un rei,
tancar-se amb una porta que no tanca,
mesclar música i pols, taques i flors,
i no poder trobar la roba blanca
sinó quan del calaix ne penja un tros;
sentir, pel maig, que el cel se’ns encomana,
parar-nos tot sovint a mig camí,
i anar a jeure tan sols, de mala gana,
quan es migra el fanal, de tant servir;
llevar-se tard, ja mig marcit el dia,
dinar quiet al menjador tot buit
i veure amb no sé quina melangia
que el sol, tot de biaix, us besa un fruit.

Joventut, fadrinatge, us allunyeu,
no pas massa remots de ma diada,
com gent que ja ha tombat per la collada
però que encar se’n sent alguna veu.
No em deixàreu, talment, sense riquesa,
pobres papers i companyons gentils!,
ara que creix ma cella desatesa
i els primers cabells blancs lluen subtils.
Oh cambres de mos fills, plenes de fades,
oh seny de la muller, ple de destí,
i, a mon voltant, mirades confiades
que en mi reposen com si fos diví!

   Qui un temps va ésser l’indolent donzell
ara, en una illa de nocturna calma,
es sent empallegat pel seu reialme
i somriu ell mateix de son mantell.

 

 

Josep Carner, El cor quiet (1925); edició del text: Poesia (1957) (Jaume Coll, ed.).

 

 

 

Anotació

Tant sospirar, tant somiar!

ad_236938443

Emma Watson in Vanity Fair (March 2017). Photograph by Tim Walker.

 

 

Confidència

 

Tant sospirar, tant somiar!,
i el dia, inútil, se me’n va.

Sóc un amic massa garlaire
del pi, l’ocell i l’aire;

senyor tan sols,
en un atzar passat de pressa,
de borrissols i plomissols
que un raig de sol travessa.

 

 

Josep Carner (1884-1970), Poesia, text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 985. [Absència, 1957].

 

 

Anotació

Dir molt en un mig dir, seria mon afany

Antonio Garduño. Nahui Olin

Antonio Garduño. Nahui Olin.

 

El noble do

 

Puix m’heu lliurat, senyora, per amistat fidel,

un llibre de poemes del vell país del Cel,

 

 me n’aniré, tot fent-ne girar les fulles grogues,

vora un estany, bessó del cel, cenyit de bogues:

 

 allà seran els versos, al caire d’un safir,

fulloles i brotons moguts per un sospir.

 

 Ara que ja mon cap és esquitxat de cendra,

encara vull saber i encara desaprendre.

 

 Dir molt en un mig dir, seria mon afany.

I perquè passi un signe de mi damunt l’estany,

 

 em bastarà un palet molt lleu, color de rosa

(on, tota amagadissa, l’eternitat es posa),

 

 perquè em dibuixi un ròdol —a penes nat, perdut—

en l’aigua del silenci i de la solitud.

 

 

Josep Carner (1884-1970), Poesia. Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 822 [Cor quiet].

 

 

 

Anotació

The Joy of Life

Henri Matisse -The Joy of Life

Le bonheur de vivre (detall), 1905 by Henri Matisse. Barnes Foundation, Philadelphia, Pennsylvania.

 

Recança

 

Qui sentís, renovellat

    per la bruixa entesa,

aquell gust precipitat

    de la jovenesa,

pluja i vent arremorat,

i l’acàcia en tot esclat

i deixant per l’empedrat

    floridera estesa!

 

Ah, l’anar sota l’aiguat

    com fent-li escomesa,

d’un sonet mig començat

    en l’embriaguesa,

i amb paraigua foradat,

i la lluna pel forat,

i rient a mon costat

    una noia encesa!

 

Josep Carner (1884-1970), L’oreig entre les canyes (1920). Edició de Jaume Coll. Barcelona: Ed. 62, 2006, p. 108.

 

 

 

Anotació

La meva fe degolla

Israeli tanks manoeuvre outside the northern Gaza Strip

 Israeli tanks manoeuvre outside the northern Gaza Strip. Israel intensified its land offensive in Gaza with artillery, tanks and gunboats and warned it could “significantly widen” its assault. Photograph: Ronen Zvulun.

 

«Ningú del món és bo.

Té, fins i tot el que més poc s’alçura,

cobejança en el prec, culpa en el plor.

Negre esperit que a l’esperit se’ns colla

a cadascú fa dir:

“La meva fe degolla:

un déu, pitjor que jo, s’agita en mi.”»

 

Josep Carner (1884-1979), Nabí (1941). Edició de Jaume Coll. Barcelona, labutxaca, 2012, VI, vv. 66-73.