Anotació

Creguem-ho? Va! Potser és veritat.

Hendrick Goltzius (1558-1617), Horatius Cocles, from the series The Roman Heroes (c. 1586).

David, frèvol minyó que no s’adona
de la seva absoluta inanitat,
s’acara amb un gengat armat i cuirassat,
només amb una fona.
Creguem-ho? Va! Potser és veritat.
Branda la fona i comença el combat.
El còdol brunz i colpeix l’adversari
al mig del front sumari:
sobtadament l’abat.
Creguem-ho? Va! Potser és veritat.
David ver el jagut es precipita
—botxí amateur i mal soldat—
i amb l’espasa enemiga decapita
Goliat, Goliat!
Creguem-ho? Va! Potser és veritat.
David jove pastor, bell a la  vista,
esdevé rei i poeta i arpista
i en tot aconsegueix suprema qualitat.
Creguem-ho? Va! Potser és veritat.

Pere Quart (1899-1986), Les decapitacions (1934), XIV.

 

 
Anuncis

La resta és literatura

Picasso (1881-1973), Noia dormint (1935).


Codicil de poeta
Us llego, amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada                                             [dia;
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l’ànima.

No hi ha res més a fer; i ja basta.
La resta és literatura.

Pere Quart (1899-1986), Vacances pagades (1960).




Prou, s’ha acabat!

Joan Oliver (Pere Quart), ja fa un quart de segle de la seva mort. 
Foto: Ferran Sendra.

vaca suïssa
Quan jo m’esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s’ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s’amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l’ànima d’esclau.
A mi no em muny ni qui s’acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l’he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me’n desencamini
la llepolia d’un manat d’alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo só la vaca de la mala llet.
Pere Quart (Joan Oliver) (18991986)


Oh terra sense cel!

Falcó encaputxat. Dortmund, Alemanya. Julian Stratenschulte/EPA, 2011.


Vacances pagades
He decidit d’anar-me’n per sempre.
Amén.

L’endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.

Però me’n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.

L’endemà passat l’altre tornaré,
colom de raça missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseït fins del meu somni,
Job d’escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjança.

Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d’amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

Demà me’n vaig
—no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me’n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.

Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.

Pere Quart (Joan Oliver) (1899-1986), Vacances pagades, 1961.