La tarántula…

Michelle Angelo.


La tarántula é un bicho mú malo;
No se mata con piera ni palo;
Que juye y se mete por tós los rincones
Y son mú malinas sus picazones.

¡Ay mare!, no zé que tengo
Que ayé pazé por la era
Y ha principiaito a entrarme
Er má de la temblaera.
Zerá q’a mí me ha picáo
La tarántula dañina
Y estoy toitico enfermáo.
Por su sangre tan endina.
¡Te coman los mengues
Mardita la araña
Que tié en la barriga
Pintá una guitarra!
Bailando se cura tan jondo doló.
¡Ay! ¡Mal haya la araña que a mí me picó!

No le temo á los rayos ni balas
Ni le temo á otra cosa más mala
Que me hizo mi pare;
Más guapo que er gayo
Pero á ese bichito lo parta un rayo.

¡Ay mare! yo estoy malito.
Me está entrando unos suores
Que me han dejaito seco
Y comío de picores.
Zerá que á mí me ha picáo
La tarántula dañina,
Por eso me he quedao
Más dergao que una sardina.
¡Te coman los mengues,
Mardita la araña
Que tié la barriga
Pintá una guitarra!
Bailando se cura tan jondo doló.
¡Ay! ¡Mal haya la araña que a mí me picó!

«La tarántula e un bicho mu malo», La tempranica (1900), de Gerónimo Giménez (música) i Julián Romea (lletra).


Anna Netrebko interpretant “La tarántula é un bicho mú malo”.
Anuncis
Anotació

Realitat

Syrie Moskowitz fotografiada per Ellen Von Unwerth.

 

«—Sabeu, estimat —continuà Derville després d’una pausa—, que en la nostra societat hi ha tres homes, el Capellà, el Metge i el Jutge, que no poden estimar el món? Van vestits de negre, potser perquè porten dol de totes les virtuts, de totes les il·lusions. El més desgraciat dels tres és el procurador. Quan l’home va a trobar el capellà, hi arriba empès pel penediment, pel remordiment, per unes creences que el fan interessant, que l’engrandeixen, i que consolen l’esperit del mediador, la tasca del qual no és exempta d’una mena de gaudi: purifica, repara i reconcilia. Però, nosaltres els procuradors, veiem repetir-se els mateixos mals sentiments, res no els corregeix, els nostres despatxos són clavegueres que no es poden escurar. Quantes coses no he après exercint el meu càrrec! He vist morir un pare en unes golfes, sense tenir ni una malla, abandonat per dues filles a les quals havia donat quaranta mil lliures de renda! He vist cremar testaments; he vist mares que plomaven els fills, marits que robaven a les dones, dones que mataven els marits servint-se de l’amor que elles els inspiraven per fer-los tornar bojos o imbècils, a fi de viure en pau amb un amant. He vist dones que donen al fill del primer llit els gustos que havien de portar-lo a la mort, a fi d’enriquir el fill de l’amor. No puc dir-vos tot el que he vist, car he vist crims contra els quals la justícia és impotent. En fi, tots els horrors que els novel·listes creuen inventar estan sempre per sota de la veritat.»

Honoré de Balzac (1799-1850), El coronel Chabert [Le Colonel Chabert, 1832]. Traducció de Josep M. Muñoz Lloret. Barcelona: L’Avenç, 2012, pp. 83-84.

 

 

Anotació

Desgràcia

«La desgràcia és una espècie de talismà, la virtut del qual consisteix a corroborar la nostra constitució primitiva: augmenta la desconfiança i la maldat en alguns homes, com acreix la bondat dels que tenen un cor excel·lent.»

Honoré de Balzac (1799-1850), El coronel Chabert [Le Colonel Chabert, 1832]. Traducció de Josep M. Muñoz Lloret. Barcelona: L’Avenç, 2012, p. 69.


 
Anotació

Al punt que hom naix…

Brigitte Bardot.
Al punt que hom naix comença de morir
Al punt que hom naix comença de morir,
e, morint, creix, e creixent, mor tot dia,
que un pauc moment no cessa de far via,
ne per menjar ne jaser ne dormir;
tro per edat mor e descreix a massa
tant que així vai al terme ordenat,
ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat,
mas pus avant del terme null hom passa.
Trop és cert fait que no podem gandir
a la greu mort, e que no hi val metgia,
força ne geny, rictat ne senyoria,
e trop incert lo jorn que deu venir,
com, quant ne on, que tot arnès traspassa;
e no hi té prou castell, mur ne fossat,
e tan lleu pren lo nici co’l senat,
car tots som uns e forjats d’una massa.
Bé sabem tots que hic havem a-z eixir
o tard o breu, e que no hi val mesestria.
Breu és tot cert qui pensar ho sabria,
mas lo foll hom no se’n dóna cosir,
que, remirant sa carn bella e grassa,
e el front polit e lo cos ben tallat,
ha tot lo cor e lo sen aplicat
als faits del món, que per null temps no es lassa.
Si bé volem un petit sovenir
com som tots faits d’àvol marxanteria,
e el sútzeu lloc on la maire ens tenia,
e la viltat de què ens hac a noirir,
e, naixent nós, roman la maire lassa,
e nós, plorant de fort anxietat,
entram al món ple de gran falsedat,
que adés alciu e-z adés nos abraça.
Oh, vell poirit, ¿e què poràs tu dir,
qui et veus nafrat tot jorn de malaltia?
Missatge cert és que la mort t’envia,
e tu no el vols entendre ne-z ausir:
mas, com a porc qui jats dins en la bassa
de fang pudent, tu et bolques en pecat,
disent, tractant, fasent molt mal barat
ab lo cor fals e la mà trop escassa.
De cor preion deuríets advertir
en l’estat d’hom qui tot jorns se canvia,
que el ric és baix, e el baix pren manentia
e el fort és flac, e el flac sap enfortir,
e el jove sa dolor breument l’acaça
e mor tan lleu co’l vell despoderat,
e el vell mesquí fai lleó de son gat,
e pensa pauc en la mort qui el menaça.
Dieus sap per què lleixa mal hom regir,
o foll, o pec, e los bons calumnia,
que tal és bo, com no té gran batllia,
que és fer e mal, si ho pot aconseguir,
e tal humil quan és monge de Graça,
que és ergullós, quan ha gran dignitat;
e tal regeix una gran ciutat,
fóra millor a porquer a Terrassa.
Qui bé volgués a Dieu en grat servir
e-z en est món passar ab alegria,
tot son voler a Dieu lleixar deuria
e no pas Dieu a son vol convertir:
car Dieus sap mills a qui es tany colp de maça
per acabar, o qui tenir plagat
per esprovar o fer sa volentat
d’açò del sieu, e que és raisó que es faça.
Tornada
Del Paire Sant hai ausit, quan traspassa
d’aicest exil el Juí destinat,
que dits: «!Er fos ieu un bover estat,
que honor del món a pecats embarassa¡»
Endreça
Eu, Peires March, preguí Dieu que a lui plaça
donar-me cor e voler esforçat,
que-z ab plaser prenda l’adversitat
e sens ergull lo bé qui breument passa.

Pere March (c. 1336/1338-1413)




Homes i dones del cap dret


Marc Vicens, Astre Intercomarcal. Font: Menjar Blanc, v.2

Homes i dones del cap dret

D’esquena al mar i a la muntanya,
completament al marge de l’activitat industrial,
sota una col, canta el poeta:

Des d’una àrea de servei, la meva terra
és com un parrac grapejat,
un país vençut pel davant i pel darrere,
d’atrotinada dignitat.

Adéu turons amics, adéu rieres,
boscos d’alzines i de roures i fagedes,
muntanyes del meu cor, adéu estrelles,
adéu al mar pur de cristalls i de turqueses.

Lleugerament trastocat, el poeta continua cantant:
Sona una guitarra
i el solet no vol sortir
a veure la terra promesa
com fa el seu darrer sospir.

Hola pudors d’inferns brutes i abjectes,
d’animals escorxats, sentor de sang i merda.
Adéu olors d’abans: fenc, trepadella,
d’espígol dolç i farigola a l’escudella.

Adéu amor, bonica, la millor amiga,
adéu rateta que escombrava l’escaleta.
I allà a sota una col, canta el poeta:
homes i dones del cap dret, adéu per sempre.

Quimi Portet, Viatge a Montserrat (2009).