Anotació

Què tants d’esforços per tan curta vida?

Paul Gauguin (1848-1903), Dues tahitianes, 1899. Nova York, The Metropolitan Museum of Art. 

Calma
Traducció de l’oda XVI del II llibre d’Horaci

Calma suplica el navegant qui es troba

per la mar ampla, si ja negre núvol

tapa la lluna i cap estel propici

guia li dóna.

Pau vol la Tràcia furiosa en lluites,

pau vol la Mèdia que els buiracs adorna;

pau, amic Grosfe, que ni amb or ni perles

poden comprar-ne.

Ah! Ni riqueses ni lictors de cònsol

tristes angoixes de cap cor allunyen,

ànsies que sota enteixinat riquíssim

pàl·lides volen.

Prou té per viure qui en modesta taula

posa amb nou llustre lo saler dels avis:

mai li dissipen una son lleugera

sòrdides ànsies.

Què tants d’esforços per tan curta vida?

Per què dins terres que altres sol fecunda

viure voldríem? Qui, deixant la pàtria,

fuig de si propi?

Munta l’angoixa dins les naus ferrenyes,

corre i encalça els esquadrons qui troten;

ràpida corre més que el cerv, o l’aire

que alça tormentes.

L’ànim, alegre en lo present, no curi

lo que demà puga venir; les penes

mescli amb lo riure… Res al món se troba

bo de tot caire.

Mort primerenca desgracià un Aquil·les;

llarga vida per Titon fou càstig…

Així tal volta la Fortuna em dóna

lo que a tu et nega.

Tu tens dominis on mils pasturen

sícules vaques; per ton carro eguinen

poltres superbes, i et vesteix molt cara

púrpura doble.

A mi certera em concedí la Parca

terres ben curtes, de la Musa grega

l’hàlit amable… i desdenyar la indocta

turba maligna!

Pollença, 23 agost 1904-21 setembre 1905

Miquel Costa i Llobera (1854-1922), Horacianes, 1906.

Otium divos rogat in patenti

prensus Aegaeo, simul atra nubes

condidit lunam neque certa fulgent

sidera nautis,

otium bello furiosa Thrace,

otium Medi pharetra decori,

Grosphe, non gemmis neque purpura ve-

nale nec auro.

non enim gazae neque consularis

submovet lictor miseros tumultus

mentis et curas laqueata circum

tecta volantis

vivitur parvo bene cui paternum

splendet in mensa tenui salinum

nec levis somnos timor aut cupido

sordidus aufert.

quid brevi fortes iaculamur aevo

multa? quid terras alio calentis

sole mutamus? patriae quis exsul

se quoque fugit?

scandit aeratas vitiosa navis

Cura nec turmas equitum relinquit

ocior cervis et agente nimbos

ocior Euro.

laetus in praesens animus quod ultra est

oderit curare et amara lento

temperet risu: nihil est ab omni

parte beatum.

abstulit clarum cita mors Achillem,

longa Tithonum minuit senectus

et mihi forsan tibi quod negarit

porriget hora.

te greges centum Siculaeque circum

mugiunt vaccae, tibi tollit hinnitum

apta quadrigis equa, te bis Afro

murice tinctae

vestiunt lanae: mihi parva rura et

spiritum Graiae tenuem Camenae

Parca non mendax dedit et malignum

spernere volgus

Horaci (65-8 aC), Oda, II, xvi.



Anuncis

Seràs…

Caspar David Friedrich (1774-1840), Caminant damunt un mar de boira, 1818. Hamburg, Kunsthalle.



Seràs roure, seràs penya,

seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena

com si fossis condemnat.

Joan Maragall (1860-1911), Visions & Cants, 1900, «El comte Arnau», VI.


L’esqueix d’un arbre

Karolina Mrozkova

Desolació

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de fusta,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sol per a plànyer lo que de mi s’és mort.
Joan Alcover (1854-1926), Cap al tard, 1909.

A un olmo seco (1912)

Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.
¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.
No será, cual los álamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.
Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas.
Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas, de alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.
Antonio Machado (1875-1939), Campos de Castilla, 1907-1917.



Desitjos

Jan Vermeer de Delft (1632-1675), El geògraf, 1668-1669. Frankfurt, Städel Museum.


Desitjos
Com els cossos bellíssims que la mort
no va deixar fer vells, i amb plors
van enterrar en magnífics mausoleus,
amb roses al voltant del cap
i gessamins als peus, així mateix
són els desitjos que han passat
insatisfets, sense atènyer cap nit
de plaer sensual i sense
cap alba il·luminada per la lluna.

Salvador Oliva, Marees del desig (1979). Versió del poema Desigs de C. P. Kavafis.


[From Sali.]



Què sóc jo?

Estol de grues volant cap al crepuscle, Linum, Alemanya, 2010. Sean Gallup/Getty Images.

«Si jo no estic per a mi, ¿qui estarà per                                                        [a mi?
I quan jo estic per a mi, ¿què sóc jo?
I si no ara, ¿quan?
Tractat Abot, cap. I. A: La saviesa dels Pares d’Israel. El tractat Abot de la Misnà. Traducció del text hebreu i arameu de Joan Ferrer. Barcelona: Fragmenta, 2010.



Beatus ille

Paul Cézanne (1839-1906), Els jugadors de cartes, 1889-1892. París, Museu d’Orsay.

‘Beatus ille qui procul negotiis,
ut prisca gens mortalium,
paterna rura bubus exercet suis
solutus omni faenore
neque excitatur classico miles truci
neque horret iratum mare
forumque vitat et superba civium
potentiorum limina.
ergo aut adulta vitium propagine
altas maritat populos
aut in reducta valle mugientium
prospectat errantis greges
inutilisque falce ramos amputans
feliciores inserit
aut pressa puris mella condit amphoris
aut tondet infirmas ovis.
vel cum decorum mitibus pomis caput
Autumnus agris extulit,
ut gaudet insitiva decerpens pira
certantem et uvam purpurae,
qua muneretur te, Priape, et te, pater
Silvane, tutor finium.
libet iacere modo sub antiqua ilice,
modo in tenaci gramine:
labuntur altis interim ripis aquae,
queruntur in Silvis aves
frondesque lymphis obstrepunt manantibus,
somnos quod invitet levis.
at cum tonantis annus hibernus Iovis
imbris nivisque conparat,
aut trudit acris hinc et hinc multa cane
apros in obstantis plagas
aut amite levi rara tendit retia
turdis edacibus dolos
pavidumque leporem et advenam laqueo gruem
iucunda captat praemia.
quis non malarum quas amor curas habet
haec inter obliviscitur?
quodsi pudica mulier in partem iuvet
domum atque dulcis liberos,
Sabina qualis aut perusta Solibus
pernicis uxor Apuli,
sacrum vetustis exstruat lignis focum
lassi Sub adventum viri
claudensque textis cratibus laetum pecus
distenta siccet ubera
et horna dulci vina promens dolio
dapes inemptas adparet:
non me Lucrina iuverint conchylia
magisve rhombus aut scari,
siquos Eois intonata fluctibus
hiems ad hoc vertat mare,
non Afra avis descendat in ventrem meum,
non attagen Ionicus
iucundior quam lecta de pinguissimis
oliva ramis arborum
aut herba lapathi prata amantis et gravi
malvae salubres corpori
vel agna festis caesa Terminalibus
vel haedus ereptus lupo.
has inter epulas ut iuvat pastas ovis
videre properantis domum,
videre fessos vomerem inversum boves
collo trahentis languido
positosque vernas, ditis examen domus,
circum renidentis Laris.’
haec ubi locutus faenerator Alfius,
iam iam futurus rusticus,
omnem redegit idibus pecuniam,

quaerit kalendis ponere.


Horaci (65-8 aC), Epodes (30 aC), II.



«Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit dels venciments, que no és despertat, a la milícia, per l’esclafit esfereïdor de la trompeta ni redubta la mar embravida i defuig el fòrum i els llindars altius dels ciutadans poderosos. Així, doncs, marida les sarments, ja crescudes , de les vinyes als alts pollancres o vigila, en una vall pregona, els mugidors ramats dispersos, talla amb el podall les branques inútils i n’empelta de més productives o posa dins d’unes gerres la mel espremuda o esquila  les indefenses ovelles, o bé, quan Autumne ha alçat damunt dels camps el seu cap ornat de fruites madures, com frueix collint les peres d’empelt i el raïm que rivalitza amb la porpra per obsequiar-vos, a tu, Priap, i a tu, pare Silvà, protector dels termes! Li és grat d’ajeure’s, sia sota una vella alzina, sia damunt l’atapeïda gespa. S’escolen mentrestant entre uns marges alts els rierols, es lamenten dins els boscatges els ocells i les fonts amb la remor de l’aigua que raja fan venir un son lleuger. Però, quan el temps hivernal de Júpiter tonant aglomera les pluges i les neus, ell amb la gossada acaça de totes bandes els feroços senglars cap a les xarxes teses davant d’ells, o bé en un pal llis para les teles de malles amples, parany per als golafres tords, i atrapa en els llaços uns bons premis, una poruga llebre i una grua migradora. ¿Qui no s’oblida, amb aquests esplais, de les cruels angoixes que porta l’amor?
I si, a més d’això, una dona honesta tingués la seva part en la cura de la casa i d’uns infants xamosos i, com una pagesa sabina o com la muller d’un àpul feinador, amuntegués a la sagrada llar la llenya seca a l’arribada del marit cansat i, en tancar el gras bestiar dins el clos de canyissos, munyís els braguers botits i, bo i traient de la dolça gerra el vi de l’any, aparellés uns menjars no comprats, el que és a mi, no em plaurien pas més les conquilles del llac Lucrí o el rèmol o els escars de Creta, si per cas una fragosa tempesta de les mars orientals n’empenyia alguns cap a la nostra, ni l’ocell africà ni el francolí de Jònia no baixarien pas al meu estómac més delitosos que l’oliva collida de les branques més opulentes de l’arbre o l’agrella que estima els prats i les malves saludables a un cos carregat o l’anyella immolada per les festes Terminals o el cabrit rescatat del llop. Durant aquests àpats, com és de plaent de veure les ovelles tornant de pressa a casa després de la pastura, de veure els fatigats bous portant al bescoll llangorós la rella girada i els esclavets nats a la casa, eixam que indica la seva riquesa, asseguts a l’entorn dels Lars brillosos!»

Dit això, l’usurer Alfi que estava a punt de fer-se camperol, havent recuperat per les idus tots els diners prestats, mira de col·locar-los per a les calendes.


Horaci, Odes i epodes, vol. II. Trad. Josep Vergés. Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1981.


L’amour est un oiseau rebelle

Georges Bizet (1838-1875), Carmen, 1875. Direcció escènica: Calixto Bieito. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, octubre 2010.


L’amour est un oiseau rebelle

Que nul ne peut apprivoiser,
Et c’est bien en vain qu’on l’appelle,
S’il lui convient de refuser.
Rien n’y fait, menace ou prière;
L’un parle bien, l’autre se tait,
Et c’est l’autre que je préfère;
Il n’a rien dit, mais il me plaît.
L’amour est enfant de Bohême,
Il n’a jamais, jamais connu de loi;
Si tu ne m’aimes pas, je t’aime;
Si je t’aime, prends garde à toi!…
L’oiseau que tu croyais surprendre
Battit de l’aile et s’envola…
L’amour est loin, tu peux l’attendre;
Tu ne l’attends plus, il est là…
Tout autour de toi, vite, vite,
Il vient, s’en va, puis il revient…
Tu crois le tenir, il t’évite;
Tu crois l’éviter, il te tient!
L’amour est enfant de Bohême,
Il n’a jamais connu de loi;
Si tu ne m’aimes pas, je t’aime;

Si je t’aime, prends garde à toi!