Anotació

El badoc

LaVanguardia-Web

Mariano Rajoy rebutja una pregunta en anglès de la BBC. Brussel·les, 11-iii-2017. Photography by Geert Vanden Wijngaert.

 

«Com s’ho farà aquest home, a l’eternitat, on no hi ha coses insignificants?»

 

Josep Carner, «El badoc» (La Veu de Catalunya, 11-viii-1909), Les planetes del verdum (1918).

 

 

 

 

 

Anotació

Les “belles maneres”

BRIGITTE BARDOT

Brigitte Bardot by Sam Levin, 1967.

 

«A França la hipocresia s’elabora amb l’educació; és inherent, podríem dir, a la possessió de les “belles maneres” i va gairebé sempre acompanyada d’un vistós color polític o social. Hi ha la hipocresia religiosa, la hipocresia dels principis socials, de la propietat, de la família, del govern i, en els darrers temps, fins i tot ha nascut una nova forma d’hipocresia: la de l’“ordre”. Si no es pot dir d’aquesta nova mena d’hipocresia que sigui una convicció, com a mínim és una bandera entorn de la qual s’aplega una munió de gent que troba gust a demostrar la seva hipocresia d’aquesta manera i no pas d’una altra. Són hipòcrites conscientment, és a dir, saben que ho són i, per sobre de tot, saben que els altres tampoc ho ignoren. A judici del burgès francès, el món no és altra cosa que una immensa escena on té lloc una representació teatral inacabable en la qual un hipòcrita dóna la rèplica a un altre. Aquesta hipocresia és una invitació a la decència, al decòrum, a les polides formes exteriors i, principalment, un fre. No precisament per a aquells que la practiquen a les altures, sinó per a aquells que sense fer-ho s’atrafeguen al fons de l’olla quotidiana. La hipocresia preserva la societat del paroxisme de les passions i constitueix el darrer privilegi d’una limitada minoria. Mentre el desenfrenament de les passions no surti de cercles reduïts i fermament organitzats, no tan sols és innocu, sinó que fins i tot manté i nodreix la tradició de la distinció, la qual desapareixeria sense deixar rastre si no existissin un cert nombre de cabinets particuliers on es conrea a totes hores, independentment del culte de la hipocresia oficial. El desenfrenament, però, comença a ser vertaderament perillós així que es fa assequible a tothom i s’uneix al dret de cadascú de fer efectives les pròpies exigència, i demostrar-ne la legalitat i la naturalitat. Sorgeixen així noves capes socials que aspiren, si no a desbancar completament les velles, almenys a restringir-les en un grau considerable. La demanda de cabinets particuliers augmenta llavors de tal manera que, al capdavall, s’imposa la pregunta: no seria més senzill, en un futur, prescindir-ne? D’aquestes complicacions indesitjades neix la hipocresia sistemàtica de la classe directiva de la societat francesa, que, no acontentant-se amb el terreny dels costum, envaeix el de la legalitat, i, d’un senzill hàbit social, en fa una llei de força coercitiva.

En aquest respecte legal a la hipocresia es basa, amb poques excepcions, tot el teatre francès contemporani. L’heroi de les millors peces dramàtiques franceses, és a dir, d’aquelles que assoleixen l’èxit més delirant precisament per l’extraordinari realisme amb què pinten les vileses humanes, es guarda sempre alguns minuts al final per dissimular tals vileses amb frases ressonants al voltant de la santedat i la dolcesa de la bona gent. Jo pot embrutar Adèle el llit marital en el transcurs de quatre actes sencers, que al cinquè li caldrà declarar, en veu ben alta, que la llar familiar és l’única cosa sagrada i l’únic lloc on la dona francesa pot esperar la felicitat. Pregunteu-vos ara: què faria Adèle, si l’autor es proposés d’allargar el seu drama amb cinc actes més, i podreu respondreu-us, sense por a errar, que en el transcurs dels quatre actes següents Adèle seguirà ofenent el llit marital, i al cinquè tornarà a adreçar-se al públic amb la mateixa declaració. I no és pas una senzilla suposició, no. Només cal traslladar-se del Théâtre Français al Gymnase i d’allà al Vaudeville o bé al Varietés, per persuadir-se que Adèle arreu insulta de la mateixa manera el llit marital i arreu, en acabar, declara que aquell mateix llit és l’únic altar venerable per a una dona francesa. I aquest comportament ha penetrat fins a tal punt en els costums, que ja ningú no és capaç de remarcar que inclou la contradicció més absurda, que la realitat de la vida apareix junta amb la realitat de la hipocresia i que ambdues es donen la mà i es confonen fins a l’extrem que arriba a ser difícil de dir quina d’aquestes dues realitats té més dret a ser reconeguda.»

 

 

Xedrín [Mikhaïl Ievgràfovitx Saltikov] (1826-1889), La família Golovliov [1876]. Traducció original de Francesc Payarols, revisada i actualitzada per Ana Guelbenzu. Barcelona: Marbot, 2014, cap. III, pp. 123-125.

 

 

 

 

Anotació

Dudar de las ventajas y utilidades de la lectura, no puede ser efecto sino de una ignorancia grosera, de una estupidéz brutal, ó de &c.

muestras

Nota: Estos cinco grados de Letra, son los que ha abierto y fundido el Hermano Fr. Joachin de la Soledad, hasta el presente año de 1799, y se hallan en el Obrador del Convento de PP. Carmelitas Descalzos de Barcelona.

 

 

Dudar de las ventajas y utilidades de la lectura, no puede ser efecto sino de una ignorancia grosera, de una estupidéz brutal, ó de &c.

En efecto, este noble exercicio es para el alma, lo que el alimento para el cuerpo; porque la nutre, y la fortifica extendiendo sus idéas y sus conocimientos.

Este fue el motivo de una respuesta ingeniosa que el Duque de Vivona dió à Luis XIV. Habiendole este Príncipe preguntado en cierta ocasion, ¿de qué le servian todas sus lecturas? Señor, le respondió, las lecturas aprovechan à mi alma, tanto como las perdices de V. M. á mis carrillos. La vida del alma consiste efectivamente en el pensamiento; y no hai cosa mas propia para sostener, animar, y dirigir este, que la freqüente lectura; en prueba de la qual alego la experiencia de todos los que son verdaderamente aficionados à ella.

Es tambien de notar que el amor à la lectura ha sido siempre la pasion de los grandes hombres. Leemos que Aristoteles alimentaba su espíritu con la multitud de libros, que las riquezas de su discipulo Alexandro le facilitaban. Este mismo Monarca, aunque ocupado continuamente en los proyectos de nuevas conquistas, jamàs se metia en cama sin haver puesto antes à Homero debaxo de la almohada. Platón leía asimismo los libros de los sàbios que le habian precedido. Catón de Utíca llevaba consigo un libro, siempre que iba al Senado, &c.

Era tal la pasion que Plinio el Antiguo tenia por la lectura, que ni aun la mesa era capàz de hacersela dexar, como lo atestigua Plinio el Joven, sobrino suyo, y su hijo adoptivo, por estas palabras: Se leía mientras comia; y me acuerdo que habiendo un amigo suyo hecho repetir al Lector, en cierta ocasion, algunas palabras mal pronunciadas; le dixo mi Tio: ¿no lo habeis entendido bien? A lo qual respondiendo el amigo, que sí; pues ¿por qué, replicó mi Tio, le habeis hecho repetir? nos habeis hecho perder diez línias.

Tal era en los grandes hombres de la antiguedad el amor por la lectura: no tenia, como los sabiondos de nuestro tiempo, aquella presuncion y vanidad de creer que todo lo sabian sin necesitar de las luces de los antiguos, y que se bastan à sí mismos; antes bien, como mas humildes, conocian su necesidad y pobreza, y no se avergonzaban de acudir à otros para participar de sus riquezas, por medio de la lectura. Mas desenredemos las utilidades de este exercicio, para poder mostrar lo razonable de esta pasion.

La primera utilidad que se presenta, y la que buscan la mayor parte de los lectores, es divertir el tiempo quando faltan las ocupaciones, ó las diversiones. Plinio el Joven no hallaba en el tiempo que se retiraba à su casa de campo, diversion mas gustosa que la de entretenerse consigo mismo, y con sus libros. Consideraba este entretenimiento, como el mas digno de un hombre, y como la mejor ocupacion de todas. Yo hablo, escribia à un amigo, conmigo mismo, y con mis libros, &c.

La segunda utilidad apreciable de la lectura, es suspender en el lector el sentimiento de las penas, que ordinariamente acompañan à la vida humana; y se consuela con los muertos, en las pesadumbres que puede recibir de los vivos. Por poco que se reflexïone, se conocerà mui conforme à la naturaleza del Espíritu del hombre; pues siendo mui limitado, no puede ocuparse á un mismo tiempo en muchos objetos; porque el uno le hace olvidar al otro por la distraccion que le ocasiona.

La tercera ventaja de la lectura consiste en procurarnos las luces de aquellos à quienes la distancia de los países no nos permite consultar ni vér. Las obras que los sábios laboriosos dán à la luz pública, se extienden insensiblemente, pasan de un país à otro, y llevan à todas partes las especulaciones ingeniosas de sus Escritores. De aqui nace un comercio de ciencia y de instruccion entre las Naciones. El Inglés lee las obras de los Franceses, y estos leen las de los Ingleses: un país instruye à otro, ó para decirlo mejor, diferentes países se instruyen mutuamente; porque no es lo mismo la obra que un hombre escribe en el silencio de su estudio con el fin de publicarla, que el que habla en una conversación, &c.

Sin embargo de esto convendria mucho que el comercio literario que se vé reynar hoi dia entre los diversos Reynos de la Europa, no se hiciese sino de los libros verdaderamente dignos de la inmortalidad. Pero, lo digo con dolor, los malos libros que debian sepultarse en donde nacen, se extienden entre nosotros mas que los buenos, y son recibidos con mucho aplauso. Esto es efecto de una especie de fanatismo que nos previene en favor de todo quanto nos viene de fuera de Reyno, sea la que se quisiese. Somos deudores de esta infeliz preocupación á la secta filosofica de este siglo, que no cesa de hablar del patriotismo, al mismo tiempos que prostituye sus inciensos al Inglés i al Prusiano, &c.

 

 

 

 

 

Anotació

Il faut se connaître soi-même

2250

Photographer Alex Voyer and friends swim illegally in the city’s canals – mainly Canal de l’Ourcq – whether it’s day or night, summer or winter.

 

«Cal conèixer-se un mateix. Encara que això no serveixi per trobar la veritat, almenys serveix per regular la pròpia vida, i no hi ha res més just que això.»

«Il faut se connaître soi-même. Quand cela ne servirait pas à trouver le vrai cela au moins sert à régler sa vie, et il n’y a rien de plus juste.»

 

Blaise Pascal (1623-1662), Pensament [Pensées]. Introducció, traducció i notes de Miquel Costa. Barcelona: Fundació Pere Coromines/Ara Llibres, 2015, p. 61 (fr. 72).

 

 

 

Anotació

Tant sospirar, tant somiar!

ad_236938443

Emma Watson in Vanity Fair (March 2017). Photograph by Tim Walker.

 

 

Confidència

 

Tant sospirar, tant somiar!,
i el dia, inútil, se me’n va.

Sóc un amic massa garlaire
del pi, l’ocell i l’aire;

senyor tan sols,
en un atzar passat de pressa,
de borrissols i plomissols
que un raig de sol travessa.

 

 

Josep Carner (1884-1970), Poesia, text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 985. [Absència, 1957].